JULIOL 2013
Ja us avanço que aquest cop si, hem vingut tres anys al massis del Mont Blanc i a la tercera el temps ens ha deixat pujar al seu cim més conegut, segurament no el més maco, però nosaltres el teníem entre cella i cella des de l'estiu del 2011.
Aquest cop plantegem l'ascenció de forma diferent. David, el nostre guia té l'agenda una mica complicada i sols té dos dies lliures i són just els dos dies següents a la nostra arribada. Així doncs no farem cap ascensió previa als Alps que ens podria servir per acostumar-nos a l'alçada i el primer que farem serà intentar el Mont Blanc.
L'estragegia també estarà una mica diferent. Nosaltres tenim un dia lliure abans que David ens pugui acompanyar així que pujarem a dormir a Tete Rousse i l'esperarem allà, ell ens recollirà l'endema per guiar-nos en la pujada a Gouter primer i al cim si es pot el dia següent.
Així doncs arribem el divendres 5 de juliol a l'aeroport de Ginebra. Altres cops hem vingut amb el nostre cotxe o hem llogat un cotxe a l'aeroport per anar a Chamonix, aquest cop escollim agafar un transfer. Hi ha línia regula de l'aeroport fins a Chamonix, però nosaltres ens posem amb una de les moltes empreses prívades que fan aquest trajecte amb major freqüencia. Us deixo el link a l'empresa amb la que nosaltres vam contactar, però hi ha moltes.
Ens allotgem a la gite "Le Chamoniar Volant", ens permeten deixar les coses guardades mentre estem fora a la muntanya, cosa que sempre va bé. El preu és dels més economics que hi ha pel voltant, i el tracte no diré que és afectuos però no és dolent.
Dissabte dia 6 (Pujada a Tete Rousse, 3.167m)
Comença el lio. El telecabina de Le Prarion està tancat aquest any a causa d'un incendi que ha habut durant l'estiu així que hem de buscar una altra opció per agafar el "Trainway du Mont Blanc" que ens pujarà aquest any si fins "El niu d'aguille".
A partir d'aquí unes tres hores de marxa fins al refu de Tete Rousse. Al principi es puja per una senda molt trepitjada que va creuant algun neveret, després agafes l'aresta que et puja fins al regugi. El camí fins aquí no presenta cap complicació tècnica.
Arribem just a hora de dinar, com no cus-cus. El company Xavier no perdona un cus-cus als Alps ni que el matin...
Després de dinar tenim temps per estudiar la primera part del que ens espera demà. L'aresta que puja fins a Gouter. Des d'aquí realment impresiona, es veu una paret de roca al davant que sembla imposible que es pugui pujar, després un cop posats en feina comproves que no és per a tant, i que amb molta atenció es puja bé. A més ja vam estar l'any passat allà dalt i ho tenim present.
Tot i que sabem que es puja bé, veure la "bolera" tanta estona posa nervios. Aquell corredor de neu que s'ha de creuar horitzontalment i que continuament cauen perdres és un lloc que causa molt de respecte. Estat allà presenciem un accident que no acaba en desgracia perque la neu està molt tova i un noi (espanyol) que ha relliscat al corredor acosegueix frenar-se 50 metres mes avall. Si la neu hagués estat dura l'accident hagués tingut conseqüències tragiques ja que des d'allà fins a la glacera de Bionnassay la caiguda és mortal.
Ben d'hora sopem i ens n'anem a dormir, el dia no ha esta molt cansat però volem descansar per estar forts els dies que ens venen. A més un cop el sol s'ha amagat les temperatures cauen en picat i tampoc hi ha gaire cosa a fer.
Diumenge dia 7 (Pujada a Gouter, 3817m)
Ens aixequem cap a les 9h, no tenim presa, David, el nostre guia passarà a per nosaltres cap a les 10h apròximadament. Després tindrem moltes hores per davant a Gouter però volem creuar la "bolera" abans que el Sol escalfi la neu i comenci a deixar caure pedres corredor avall. Un te, unes pastes i tot el material a punt per quan arribi David. Aquí podem deixar material que no ens calgui, ja que demà tornarem a baixar per aquí i podem recollir-lo. Les taquilles tenen clau i ens la podem emportar amb nosaltres, així que el que deixis estarà segur.
David passa puntual a per nosaltres, és una màquina, el que a nosaltres ens va costar tres hores, a un ritme molt tranquil, ell ho ha fet en no arriba a dos, el que us dic, una màquina.
Comencem la pujada, estem molt animats i no parem de parlar, però a mi no se'm va del cap la "bolera", em posa molt nervios, quan ens anem apropant es fa el silenci, tots tres sabem que és un punt clau. Sols arribar hi ha un desprendiment, baixen pedres i gel i veure a la velocitat que passen per davant nostre ens recorda que la cosa és seriosa. Ens preparem i en decidim a atacar el corredor, passem a bon ritme, has de creuar el més ràpid possible, però sense descuidar la seguretat, un mal pas, una entrevancada i les conseqüències ja les coneixem.
Tot surt bé, passem sense cap problema. Ara ajudant-nos d'unes cadenes i maromes anem escalant l'aresta fins a Gouter. L'aresta mor just al refugi vell de Gouter que està en procés de desmantelament. El vas veient durant quasi tota l'ascensió però sembla que no arribaràs mai. Es una trepada, amb grau 4 com a màxima dificultat que ens costarà unes 2h30min. Fem quasi tota la pujada amb els grampons posats, ja que la roca es mescla amb el gel, tot i que en algun moment on hi ha més roca decidim treure'ls per trepitjar amb més seguretat.
Després de les dos hores i mitja arribem dalt de l'aresta. Un cop superes el refu vell, pujes una pala de neu d'uns 20 metres i les vistes et deixen completament glaçat. El paissatge és, ara si, un paissatge d'alta muntanya. Gel i neu per tot arreu, seracs penjant que sembla que aniran muntanya avall en qualsevol moment,... El refu està a 5 minuts així que decidim anar cap allà, deixar tot el material i sortir fora a gaudir de l'espectacle.
El clima a Gouter és estrany, es veu gent amb mal de cap, cares molt serioses i es respira la tensió del que ens ve per davant. La jornada a l'endemà començarà ven d'hora i al refugi tampoc hi ha gaire cosa a fer, així que esperem el sopar amb ganes i després marxem rapidament a dormir. o intentar-ho com a mínim.
Dilluns dia 8 (Dia de cim)
A partir d'aquí unes tres hores de marxa fins al refu de Tete Rousse. Al principi es puja per una senda molt trepitjada que va creuant algun neveret, després agafes l'aresta que et puja fins al regugi. El camí fins aquí no presenta cap complicació tècnica.
Arribem just a hora de dinar, com no cus-cus. El company Xavier no perdona un cus-cus als Alps ni que el matin...
Després de dinar tenim temps per estudiar la primera part del que ens espera demà. L'aresta que puja fins a Gouter. Des d'aquí realment impresiona, es veu una paret de roca al davant que sembla imposible que es pugui pujar, després un cop posats en feina comproves que no és per a tant, i que amb molta atenció es puja bé. A més ja vam estar l'any passat allà dalt i ho tenim present.
Tot i que sabem que es puja bé, veure la "bolera" tanta estona posa nervios. Aquell corredor de neu que s'ha de creuar horitzontalment i que continuament cauen perdres és un lloc que causa molt de respecte. Estat allà presenciem un accident que no acaba en desgracia perque la neu està molt tova i un noi (espanyol) que ha relliscat al corredor acosegueix frenar-se 50 metres mes avall. Si la neu hagués estat dura l'accident hagués tingut conseqüències tragiques ja que des d'allà fins a la glacera de Bionnassay la caiguda és mortal.
Ben d'hora sopem i ens n'anem a dormir, el dia no ha esta molt cansat però volem descansar per estar forts els dies que ens venen. A més un cop el sol s'ha amagat les temperatures cauen en picat i tampoc hi ha gaire cosa a fer.
Diumenge dia 7 (Pujada a Gouter, 3817m)
Ens aixequem cap a les 9h, no tenim presa, David, el nostre guia passarà a per nosaltres cap a les 10h apròximadament. Després tindrem moltes hores per davant a Gouter però volem creuar la "bolera" abans que el Sol escalfi la neu i comenci a deixar caure pedres corredor avall. Un te, unes pastes i tot el material a punt per quan arribi David. Aquí podem deixar material que no ens calgui, ja que demà tornarem a baixar per aquí i podem recollir-lo. Les taquilles tenen clau i ens la podem emportar amb nosaltres, així que el que deixis estarà segur.
David passa puntual a per nosaltres, és una màquina, el que a nosaltres ens va costar tres hores, a un ritme molt tranquil, ell ho ha fet en no arriba a dos, el que us dic, una màquina.
Tot surt bé, passem sense cap problema. Ara ajudant-nos d'unes cadenes i maromes anem escalant l'aresta fins a Gouter. L'aresta mor just al refugi vell de Gouter que està en procés de desmantelament. El vas veient durant quasi tota l'ascensió però sembla que no arribaràs mai. Es una trepada, amb grau 4 com a màxima dificultat que ens costarà unes 2h30min. Fem quasi tota la pujada amb els grampons posats, ja que la roca es mescla amb el gel, tot i que en algun moment on hi ha més roca decidim treure'ls per trepitjar amb més seguretat.
Després de les dos hores i mitja arribem dalt de l'aresta. Un cop superes el refu vell, pujes una pala de neu d'uns 20 metres i les vistes et deixen completament glaçat. El paissatge és, ara si, un paissatge d'alta muntanya. Gel i neu per tot arreu, seracs penjant que sembla que aniran muntanya avall en qualsevol moment,... El refu està a 5 minuts així que decidim anar cap allà, deixar tot el material i sortir fora a gaudir de l'espectacle.
El clima a Gouter és estrany, es veu gent amb mal de cap, cares molt serioses i es respira la tensió del que ens ve per davant. La jornada a l'endemà començarà ven d'hora i al refugi tampoc hi ha gaire cosa a fer, així que esperem el sopar amb ganes i després marxem rapidament a dormir. o intentar-ho com a mínim.
Dilluns dia 8 (Dia de cim)
Ens llevem d'hora, cap a la una i mitja de la matinada, l'intenció és sortir cap a les 2:30h com a molt tard. Calculem unes 4h o 4h30min per anar bé fins el cim i després hem de baixar fins al Niu d'Aguila a agafar el tren. Així que la jornada serà llarga.
Jo no he passat gaire bona nit, normalment dormo sense problemes als refugis, aquesta nit però no ha estat així. M'he despertat molts cops i m'he aixecat amb un lleuger mal de cap, no se si serà l'alçada, els nervis,...
Mentre esmorcem el cap sembla que es va posant al lloc, el dia és molt bo, gens de vent i sense nuvols. Així doncs, seguint els plans previstos a les 2:30h ens posem en marxa. David va davant, el segueix el Xavi i jo vaig l'últim. L'ordre és el lògic, David ha de tenir prop a Xavi ja que dels dos és el que més pes té i a qui li costaria més aguantar-lo en una posible caiguda.
Sols sortir del refu el terreny és pla durant els primer 15 min. però es veuen les llums dels frontals de la gent que ha sortit abans molt amunt, i sabem que en poc de temps la cosa es posarà tiesa i ens tocarà esforçar-nos de valent.
Comencen les rampes dures, per una pala de neu ampla i amb traça overta dels dies anteriors. En aquests moments no es té cap sensació de perill, això si, mantenim la tensió i com sempre intenten no tenir cap entrevancada que podria ser molt perillosa.
Després d'una hora i mitja de pujada arribem al refugi-observatori de Vallot. Portem un molt bon ritme i tot i que sembla que ja tenim molta part de la pujada feta sols estem a 4.200m, encara ens quedem 600m de desnivell per davant. Aquí paradeta per abrigar-nos, tot i que el dia no és gens fred l'alçada no perdona i la temperatura comença a baixar, a més s'apropa la sortida del sol que sabem que és el moment més fred del dia.
A partir d'aquí i després de travesar el plató que tenim davant comença " l'aresta de les bosses", on el terreny es posa més complicat i una caiguda en aquesta fina aresta si que seria fatal.
El platò de Vallot és un dels llocs més perillosos de la ruta els dies de mal temps. És molt difícil agafar una referencia per escollir el correcte camí de tornada, pel que és fàcil perdres i tenir molts problemes si les temperatures són baixes.
Continuem la nostra pujada. El ritme és molt bo, i com David ens diu, no es qüestió de correr si no d'anar fent... Fins els 4.600m aproximadament no tornem a fer una paradeta. Xavi necessita agafar una mica d'aire, no he parat gaire en tota la pujada i necessitem 5 minutets de descans. Un traguet de te calent i continuem. Sols ens queden 200m, estem veien el cim i això ens dona forces per continuar.
Just quan estem arribant al cim 6:15h (3h45min des de la sortida de Gouter) surt el sol. L'imatge no pot ser millor, la veritat és una sensació difícil de descriure. Estas al punt més alt dels Alps, el dia, tot i els nuvols que comencen a apareixes, és casi perfecte. Ni vent ni fred. Després dels dos últims anys on el temps no ens ha deixat arribar fins aquí, l'emoció és molt gran. A més a més no hi ha gaire gent al cim, pot ser som 10 persones i s'està molt tranquil.
Tot i que ens quedariem allà molt més temps sabem que no podem baixar la guardia fins d'aquí unes hores, com a mínim fins que passem la "bolera" un altre cop.
Fem les fotos de rigor, i després de 20 o 25 minuts al cim comencem la baixada. A l'aresta ens anem creuant a gent que lluita i s'esforça per arribar a dalt, algun d'ells realment amb molt mala cara, amb un ritme tan lent que ens fa patir imaginant-nos la seva tornada. Bé, cadascu ha de ser conscient dels seus límits i tots som grans per saber on ens posem.
La baixada fins a Gouter és bastant ràpida, ens trobem bé. Tot i que ara soc jo qui comença a notar els simptomes del cançament, a la última pala abans del refu se'm comencen a carregar els quadriceps, i ens queden 5 o 6 hores més de baixada. En 2h30 min aproximadament estem a Gouter, són les 9 del matí, fa just 6h30min sortiem d'aquí amb l'ilusió i les ganes d'estar a dalt del Mont Blanc, i ho hem aconseguit.
Mirem els horaris dels trens que surten del Niu d'Aiuguille. A les 13:30h surt un que pensem que podem agafar per tal d'arribar a bona hora al vall. Això vol dir que no tenim gaire temps a perdre ja que el destrepe de l'aresta fins a Tete Rousse serà lenta.
Ens enfilem cap avall sense perdre més temps i tal com preveiem en 2h més o menys estem un altre cop davant de la "bolera". Aquest pas em posa molt nervios, més del que ho he estat en la resta de la muntanya. És un lloc imprevisible, en part depén de l'atzar i no pots evitar el neguit que això dona. Ens preparem, mirem que no hi hagi caiguda de pedres en aquell moment i ens llancem a travessar-lo amb precaució però sense encantar-nos.
A Tete Rousse, fem el te de rigor per hidratar-nos una mica i agafar forces. També deixem les poques coses que ahir vam deixar a la taquilla i marxem cap a la pròxima i definitiva parada.
Ara si, la tensió desapareix i comencem a gaudir de la nostra ascensió, ens queden dues hores fins al tren però el perill és mínim i la tensa calma que tenim fins ara es converteix en felicitat i tranquilitat.
Els meus quadriceps comencen a estar molt tocats, la baixada fins al Niu d'Auguille se'm fa eterna, el dolor a cada pas és molt intens i sols tinc ganes de seure i descansar. Però hem d'arribar abans que surti el tren de les 13:30h així que el dos ca.....que m'acompanyen no em donen ni un moment de treva.
A le 13:20h arribem a la nostra destinació.
Han estat 11 hores de lluita, d'ilusió, de tensió, de pau i sobre tot d'alegria, de molta alegria. No és pot demanar res més no?. Sentats al tren de camí cap a casa les cares de Xavi i meva reflecteixen tots aquests sentiments, estem cansats, molt cansats però ens hem instal·lat en una calma interior dificil de descriure. Avui la birra que ens farem a Chamonix segur que té un regust diferent.
Jo no he passat gaire bona nit, normalment dormo sense problemes als refugis, aquesta nit però no ha estat així. M'he despertat molts cops i m'he aixecat amb un lleuger mal de cap, no se si serà l'alçada, els nervis,...
Mentre esmorcem el cap sembla que es va posant al lloc, el dia és molt bo, gens de vent i sense nuvols. Així doncs, seguint els plans previstos a les 2:30h ens posem en marxa. David va davant, el segueix el Xavi i jo vaig l'últim. L'ordre és el lògic, David ha de tenir prop a Xavi ja que dels dos és el que més pes té i a qui li costaria més aguantar-lo en una posible caiguda.
Sols sortir del refu el terreny és pla durant els primer 15 min. però es veuen les llums dels frontals de la gent que ha sortit abans molt amunt, i sabem que en poc de temps la cosa es posarà tiesa i ens tocarà esforçar-nos de valent.
Comencen les rampes dures, per una pala de neu ampla i amb traça overta dels dies anteriors. En aquests moments no es té cap sensació de perill, això si, mantenim la tensió i com sempre intenten no tenir cap entrevancada que podria ser molt perillosa.
Després d'una hora i mitja de pujada arribem al refugi-observatori de Vallot. Portem un molt bon ritme i tot i que sembla que ja tenim molta part de la pujada feta sols estem a 4.200m, encara ens quedem 600m de desnivell per davant. Aquí paradeta per abrigar-nos, tot i que el dia no és gens fred l'alçada no perdona i la temperatura comença a baixar, a més s'apropa la sortida del sol que sabem que és el moment més fred del dia.
A partir d'aquí i després de travesar el plató que tenim davant comença " l'aresta de les bosses", on el terreny es posa més complicat i una caiguda en aquesta fina aresta si que seria fatal.
El platò de Vallot és un dels llocs més perillosos de la ruta els dies de mal temps. És molt difícil agafar una referencia per escollir el correcte camí de tornada, pel que és fàcil perdres i tenir molts problemes si les temperatures són baixes.
Continuem la nostra pujada. El ritme és molt bo, i com David ens diu, no es qüestió de correr si no d'anar fent... Fins els 4.600m aproximadament no tornem a fer una paradeta. Xavi necessita agafar una mica d'aire, no he parat gaire en tota la pujada i necessitem 5 minutets de descans. Un traguet de te calent i continuem. Sols ens queden 200m, estem veien el cim i això ens dona forces per continuar.
Just quan estem arribant al cim 6:15h (3h45min des de la sortida de Gouter) surt el sol. L'imatge no pot ser millor, la veritat és una sensació difícil de descriure. Estas al punt més alt dels Alps, el dia, tot i els nuvols que comencen a apareixes, és casi perfecte. Ni vent ni fred. Després dels dos últims anys on el temps no ens ha deixat arribar fins aquí, l'emoció és molt gran. A més a més no hi ha gaire gent al cim, pot ser som 10 persones i s'està molt tranquil.
Tot i que ens quedariem allà molt més temps sabem que no podem baixar la guardia fins d'aquí unes hores, com a mínim fins que passem la "bolera" un altre cop.
Fem les fotos de rigor, i després de 20 o 25 minuts al cim comencem la baixada. A l'aresta ens anem creuant a gent que lluita i s'esforça per arribar a dalt, algun d'ells realment amb molt mala cara, amb un ritme tan lent que ens fa patir imaginant-nos la seva tornada. Bé, cadascu ha de ser conscient dels seus límits i tots som grans per saber on ens posem.
La baixada fins a Gouter és bastant ràpida, ens trobem bé. Tot i que ara soc jo qui comença a notar els simptomes del cançament, a la última pala abans del refu se'm comencen a carregar els quadriceps, i ens queden 5 o 6 hores més de baixada. En 2h30 min aproximadament estem a Gouter, són les 9 del matí, fa just 6h30min sortiem d'aquí amb l'ilusió i les ganes d'estar a dalt del Mont Blanc, i ho hem aconseguit.
Mirem els horaris dels trens que surten del Niu d'Aiuguille. A les 13:30h surt un que pensem que podem agafar per tal d'arribar a bona hora al vall. Això vol dir que no tenim gaire temps a perdre ja que el destrepe de l'aresta fins a Tete Rousse serà lenta.
Ens enfilem cap avall sense perdre més temps i tal com preveiem en 2h més o menys estem un altre cop davant de la "bolera". Aquest pas em posa molt nervios, més del que ho he estat en la resta de la muntanya. És un lloc imprevisible, en part depén de l'atzar i no pots evitar el neguit que això dona. Ens preparem, mirem que no hi hagi caiguda de pedres en aquell moment i ens llancem a travessar-lo amb precaució però sense encantar-nos.
A Tete Rousse, fem el te de rigor per hidratar-nos una mica i agafar forces. També deixem les poques coses que ahir vam deixar a la taquilla i marxem cap a la pròxima i definitiva parada.
Ara si, la tensió desapareix i comencem a gaudir de la nostra ascensió, ens queden dues hores fins al tren però el perill és mínim i la tensa calma que tenim fins ara es converteix en felicitat i tranquilitat.
Els meus quadriceps comencen a estar molt tocats, la baixada fins al Niu d'Auguille se'm fa eterna, el dolor a cada pas és molt intens i sols tinc ganes de seure i descansar. Però hem d'arribar abans que surti el tren de les 13:30h així que el dos ca.....que m'acompanyen no em donen ni un moment de treva.
A le 13:20h arribem a la nostra destinació.
Han estat 11 hores de lluita, d'ilusió, de tensió, de pau i sobre tot d'alegria, de molta alegria. No és pot demanar res més no?. Sentats al tren de camí cap a casa les cares de Xavi i meva reflecteixen tots aquests sentiments, estem cansats, molt cansats però ens hem instal·lat en una calma interior dificil de descriure. Avui la birra que ens farem a Chamonix segur que té un regust diferent.
