Gran Paradiso (4.061m) -Mont Blanc (4.808m)

Ascensió al Mont Blanc

Dia 4 (20 de juliol)

Les previssions no són les esperades i lamentablement hem de suprimir la nostra ascensió al Mont Blanc per la ruta dels Quatremil. I tota la zona està igual, la qual cosa ens deixa poques alternatives. 

Avui hem anat a escalar, la veritat que aquí a qualsevol lloc trobes gent en cordes, piolos, etc., el lloc és diu Les Gallards, i aquí la canalla de Chamonix s'inicia en l'escalada... i nosaltres.

Demà clavarem com ens va a l'aresta de Cosmicos, activitat que farem si el nostre amic Thor ens dona no una xicoteta finestra de bon temps per escalar aquesta bonica aresta que va desde la base de l'Aiguille del Midi, fins al telefèric.



Dia 3 (19 de juliol)

Avui ja hem quedat amb el David, Vicent i Jesús, marxen cap a la Petite Aiguille Verte, una clàssica aresta dels Alps.
Agafem el telefèric de les Grands Montets i en menys de 15 minuts ens deixa a 3200 metres d'alçada. 

                                                
La aproximació a la base de la cresta, discorre per terreny glaciar amb vistes espectaculars als glaciars del Argentiere i el glaciar de Tour al esquerra i la Mer de Glace a la dreta.
Trobem molta gent a la cresta i ens obliga a desviar un poc l'escalada, fet pel qual la ruta resulta ser més entretinguda.
Després d'escalar al llarg d'unes 3h, arribem al punt més alt de la cresta, a uns 3500 metres d'alçada. La cresta en tot moment és aérea tenint patis de centenars de metres de caiguda lliure, fet pel qual l'activitat ha resultat més gratificant i emocionant, llàstima de la ventisca que a última hora ens ha fet baixar de forma més ràpida de l'esperada.

 

Dia 2 (18 de juliol)

El dia comença d'hora, a les 3:30 h ens aixequem i després d'esmorçar i agafar forces sortim (4:15 h) cap al cim del Gran Paradiso. Al principi i de nit el camí no és clar del tot, hi ha moltes fites i sembla que cadascuna vagi per lliure, però al final totes van a parar al mateix lloc i l'arribada a la glacera no té més complicació.

Un cop arribem al peu de la glacera i mentres ens posem l'arnes, grampons,... comprovem que al cim ens trobarem amb l'embús típic d'aquest pic. Comencem la pujada per la glacera, no té perdua, a part de tota la gent que va davant nostre i ens va indicant una mica el camí, la traça que hi ha està molt marcada. Després de 3 hores de pujada, a trams molt intensa i altres menys, arribem a l'aresta que ens portarà al cim. Com ja pensavem hi ha molta gent, l'aresta que condueix al cim és molt estreta i exposada així que l'anada i tornada de gens ens dificulta moltissim el nostre pas. 
Després de mitja hora per a fer 20 metres decidim no arribar a tocar la madonna que hi ha al cim i anar-nos-en cap a baix. A 5 metres de la madonna hi ha un pas molt exposat, amb temps i sense tanta gent no té més dificultat però veient que necessitavem molt de temps i un suposava un risc innecessari vam decidir baixar. 

La baixada és molt comoda i en dues hores i mitja estem de tornada al refugi i en una altra hora i mitja més estem al parking. 


Al final el temps ens ha respectat i després de la plutja que ens va acompanyar en la pujada al Vittorio, un dia espectacular ha fet que els cantellers `puguem gaudir d'un primer 4.000 maquissim.

Dia 1 (17 de juliol).

- 11:24 h. Pareix que la climatologia no acompanya als nostres companys. En l’eixida des de Chamonix cap a la vall d’Aosta la pluja es molt intensa, tot i que esperen una millora de les condicions cap a dimecres, la previsió no es massa esperançadora...

Previsió meteorològica

Arribem al camping Gran Paradiso, on deixem la nostra furgoneta i des d'on començarem el nostre cami cap al refugi Vittorio Emmanuele. Com tot el camí de vinguda, la plutja no para i la voira no ens deixa veure més de 200 metres. La idea és pujar al refugi i demà veure si podem sortir o no.
El camí al refugi no té perdua, primer per una especie de pista que va per vora riu i després, passada una construcció del que pot ser sigui un alberg, per una senda molt marcada que arriba fins al mateix refugi Vittorio Emmanuele (2.735 m). 

 
Després de 2h i mitja caminant baix la plutja, arribem al Vittorio. El refugi és molt maco, i el tracte immillorable. 

Ara sols queda la cervesa de rigor, sopar i anar-nos-en a dormir esperant que les prediccions es compleixin i demà sigui un bon  dia.