Posets hivernal (3.375m)

27. decembre. 2011

Comencem la nostra temporada de muntanya. Abans d’acabar l’any ens proposem l’ascensió hivernal del Posets o Punta Llardana de 3.375 metres. Aquest cop anem Jaume i jo mateix (Carlos).

Plantegem la pujada en un dia, serà un dia dur ja que sortim de la Cascada d’Espigantosa (1.500 m) fins els 3.375m del cim, tornant pel mateix camí. Així que seran casi 1.900 m de desnivell els que hem d’ascendir.

El dia abans de l’ascensió anem a estirar una mica les cames. Deixem el cotxe al pàrking on s’agafa el bus que puja a la Besurta a l’estiu. D’allà caminant per la pista d’esquí de fons pugem fins la Besurta (45 min.). Des d’allà ens dirigim primerament a la Renclusa, desfem el nostre camí fins l’encreuament que ens indica el camí al Forat dels Aigualluts. Mengem una mica i tornem cap al cotxe. En total casi 5 hores de caminada per la neu, que sumat al viatge en cotxe des de València ens deixa el cos preparat per l’endemà.

El dia 27 comença aviat. Ens aixequem cap a les 5 amb l’intenció de començar a caminar cap a les 6:30 h. Tot va segons l’horari previst i a les 6:30 comença la nostra ascenció.

Des d’aquí per una senda molt clara i amb marques reflectants que fan molt fàcil el nostre avanç arribem al refugi d’Angel Orus (1 h 30 min).

Al refugi no trobem a ningú, no està ni el guarda. Uns nois i noies que trobem després ens diuen que ells han dormit a la part no guardada del refugi ja que el guarda s’ha agafat uns dies de descans. No és normal ja que Angel Orus és un refugi guardat tot l’any.

Després de prendre un te calent i menjar una mica sortim a buscar el nostre objectiu del dia.

Com veiem, de moment no hi ha encara neu i la pujada continua per la senda ben marcada que surt per la part de darrere del refugi.

Després d’una hora de pujada, a uns 2200 metres comença la neu. Com que el terreny és bastant pla i hi ha traça marcada no ens posem els grampons fins el peu de la Canal Fonda. Una mica abans d’arribar a la Canal Fonda trobem una colla que també té previst fer el Posets. La veritat va ser una alegria trobar-nos amb ells ja que pensàvem que entre set persones obrir traça seria molt més fàcil i la pujada es faria més còmoda. Al final no va ser així ja que ens van deixar a nosaltres tota la pujada i els vam fer tota la feina, van ser 4 hores de pujada molt dura, obrint traça amb neu molt tova per moments.

Triguem 2 hores i mitja des del refugi en arribar a la Canal Fonda. 

La pujada és curta però dura per moments. Triguem 1h15min en arribar al “Coll de la Dent” (3.010 m). Des d’aquí ens queda una hora i mitja aproximadament fins al cim. En el coll el vent es torna bastant intens i ens fa plantejar-nos pujar o deixar-ho correr. Després de parlar-ho decidim intentar-ho com a mínim. Comencem doncs l’atac al cim.

Després de fer un gran esforç i amb bastants dubtes arribem a cota 3.300 m, a menys de 100 metres del cim. Ens trobem ja en l’aresta cimera. El pas és molt estret, una aresta d’un pam d’amplada. El vent és molt intens i no ho veiem clar. No portàvem corda i ens sembla un risc excessiu passar aquesta aresta. Així doncs després de molt esforç i amb molta pena decidim baixar i deixar el cim per una altra ocasió. No estem gens tristos per això, hi ha cops que una retirada a temps és una victòria i si es tenen dubtes, millor no arriscar.

En dos hores aproximadament estem a l’Angel Orus i en una hora i poc més arribem a la Cascada d’Espigantosa.

Temps totals:
 

-       Sortida Cascada Espigantosa: 0h

-       Angel Orus: 1h 30 min

-       Canal Fonda: 4h

-       Coll de la Dent: 5h 30min

-       Cota 3.300 (punt on girem): 6h 45min

-       Angel Orus: 9h 30 min

-       Cascada Espigantosa: 11h

Gran Paradiso (4.061m) -Mont Blanc (4.808m)

Ascensió al Mont Blanc

Dia 4 (20 de juliol)

Les previssions no són les esperades i lamentablement hem de suprimir la nostra ascensió al Mont Blanc per la ruta dels Quatremil. I tota la zona està igual, la qual cosa ens deixa poques alternatives. 

Avui hem anat a escalar, la veritat que aquí a qualsevol lloc trobes gent en cordes, piolos, etc., el lloc és diu Les Gallards, i aquí la canalla de Chamonix s'inicia en l'escalada... i nosaltres.

Demà clavarem com ens va a l'aresta de Cosmicos, activitat que farem si el nostre amic Thor ens dona no una xicoteta finestra de bon temps per escalar aquesta bonica aresta que va desde la base de l'Aiguille del Midi, fins al telefèric.



Dia 3 (19 de juliol)

Avui ja hem quedat amb el David, Vicent i Jesús, marxen cap a la Petite Aiguille Verte, una clàssica aresta dels Alps.
Agafem el telefèric de les Grands Montets i en menys de 15 minuts ens deixa a 3200 metres d'alçada. 

                                                
La aproximació a la base de la cresta, discorre per terreny glaciar amb vistes espectaculars als glaciars del Argentiere i el glaciar de Tour al esquerra i la Mer de Glace a la dreta.
Trobem molta gent a la cresta i ens obliga a desviar un poc l'escalada, fet pel qual la ruta resulta ser més entretinguda.
Després d'escalar al llarg d'unes 3h, arribem al punt més alt de la cresta, a uns 3500 metres d'alçada. La cresta en tot moment és aérea tenint patis de centenars de metres de caiguda lliure, fet pel qual l'activitat ha resultat més gratificant i emocionant, llàstima de la ventisca que a última hora ens ha fet baixar de forma més ràpida de l'esperada.

 

Dia 2 (18 de juliol)

El dia comença d'hora, a les 3:30 h ens aixequem i després d'esmorçar i agafar forces sortim (4:15 h) cap al cim del Gran Paradiso. Al principi i de nit el camí no és clar del tot, hi ha moltes fites i sembla que cadascuna vagi per lliure, però al final totes van a parar al mateix lloc i l'arribada a la glacera no té més complicació.

Un cop arribem al peu de la glacera i mentres ens posem l'arnes, grampons,... comprovem que al cim ens trobarem amb l'embús típic d'aquest pic. Comencem la pujada per la glacera, no té perdua, a part de tota la gent que va davant nostre i ens va indicant una mica el camí, la traça que hi ha està molt marcada. Després de 3 hores de pujada, a trams molt intensa i altres menys, arribem a l'aresta que ens portarà al cim. Com ja pensavem hi ha molta gent, l'aresta que condueix al cim és molt estreta i exposada així que l'anada i tornada de gens ens dificulta moltissim el nostre pas. 
Després de mitja hora per a fer 20 metres decidim no arribar a tocar la madonna que hi ha al cim i anar-nos-en cap a baix. A 5 metres de la madonna hi ha un pas molt exposat, amb temps i sense tanta gent no té més dificultat però veient que necessitavem molt de temps i un suposava un risc innecessari vam decidir baixar. 

La baixada és molt comoda i en dues hores i mitja estem de tornada al refugi i en una altra hora i mitja més estem al parking. 


Al final el temps ens ha respectat i després de la plutja que ens va acompanyar en la pujada al Vittorio, un dia espectacular ha fet que els cantellers `puguem gaudir d'un primer 4.000 maquissim.

Dia 1 (17 de juliol).

- 11:24 h. Pareix que la climatologia no acompanya als nostres companys. En l’eixida des de Chamonix cap a la vall d’Aosta la pluja es molt intensa, tot i que esperen una millora de les condicions cap a dimecres, la previsió no es massa esperançadora...

Previsió meteorològica

Arribem al camping Gran Paradiso, on deixem la nostra furgoneta i des d'on començarem el nostre cami cap al refugi Vittorio Emmanuele. Com tot el camí de vinguda, la plutja no para i la voira no ens deixa veure més de 200 metres. La idea és pujar al refugi i demà veure si podem sortir o no.
El camí al refugi no té perdua, primer per una especie de pista que va per vora riu i després, passada una construcció del que pot ser sigui un alberg, per una senda molt marcada que arriba fins al mateix refugi Vittorio Emmanuele (2.735 m). 

 
Després de 2h i mitja caminant baix la plutja, arribem al Vittorio. El refugi és molt maco, i el tracte immillorable. 

Ara sols queda la cervesa de rigor, sopar i anar-nos-en a dormir esperant que les prediccions es compleixin i demà sigui un bon  dia.



 

Aneto pel corredor d'Estassen (3.403m)

8 maig 2011

Un altre cop el mal temps, com ve sent habitual, en obliga a canviar els plans inicials. Vicent, Poli i jo guiats per David Pujol ens resignem i busquem el cantó bo de la situació, haurem de fer la pujada a l’Aneto en un dia i canviant la ruta prevista però sembla que el bon temps arribarà diumenge i ens deixarà com a mínim intentar-ho.

La nostra intenció era sortir del pont de Cregueña fins el llac de Cregueña, passar pel coll d’Araguells, fer cim d’Araguells i vivac al Ibón de Coronas.  Ascendir l’Aneto pel corredor d’Estassen el diumenge. La baixada seria per la vessant nord , passant pel Portillon superior cap a la Besurta.

Tenia molt bona pinta però el mal temps del dissabte ens obliga a canviar els plans. Al final hem de fer l’ascensió a l’Aneto en un dia sortint del refugi de Coronas, passant pel corredor d’Estassen i tornant pel coll de Coronas.

Al refugi s’arriba per una pista que surt del Pla de Senarta, la pista d’uns 9 km  en estiu sol estar en bones condicions ja que per ella fa el seu recorregut el bus que uneix Senarta amb el refugi de Corones. Ara, a l’hivern, la pista pot estar males condicions degut al continu despreniment de pedres. Nosaltres vam tenir sort, sols algunes petites pedres havien caigut al mig de la pista i vam poder arribar al refugi sense més problemes.

La pujada fins La Platea la fem tota sense veure rastre de neu, són 50 min de pujada on salvem un desnivell de 400 metres. 

A partir d’aquí la neu es fa present i el ritme s’alenteix una mica, la neu caiguda la nit anterior i les elevades temperatures fan que haguem d’obrir traça. 

Un cop arribem al Ibón de Coronas, veiem un grup que es dirigeix cap al coll de Coronas i que han obert una traça que ens servirà gairebé per arribar al peu del corredor.

Altres grups de gent també opten per seguir aquesta traça, tots això si, es dirigeixen al coll de Coronas. 

Nosaltres cap a Estassen. Un cop al peu la veritat és que les condicions de la neu fan que els 60º de pendent del corredor no impressionin tant com ho farien amb un neu molt més dura. 

Fem dos cordades, David i Vicent per un cantó i Poli i jo per l’altre. No cal assegurar-se però prendre precaucions mai està de sobra. David i Vicent porten molt bon ritme i van davant, Poli i jo els seguim.

Un cop dalt del corredor ens esperava una sorpresa, l’aresta cap al pic no és tan senzilla com pensàvem i té un parell de passos complicats. Amb precaució els passem i arribem per fi al cim de l’Aneto. 

Les vistes són espectaculars, el dia ens ha respectat i tot i que hi ha alguns núvols cap a la vessant nord-est, no impedeixen gaudir de les vistes que proporciona el pic més alt dels Pirineus.

Ara sols ens queda baixar, escollim la vessant nord, cap a la glacera del Aneto. Hem de passar llavors el famós Pas de Mahoma. Te un parell de passos complicats però que es passen bé si vas amb precaució. El gel que hi havia a les roques el compliquen una mica i li donen emoció. Un cop superat busquem el coll de Coronas, on la traça deixada pels grups que veiem pujar al matí ens ajudaran a fer la baixada més còmoda. Desprès de tres hores de baixada arribem un altre cop al refugi de Coronas on finalitza la nostra ruta.

Sortida refugi de Coronas.

La Platea: 50 min.

Ibón de Coronas: 2h 40 min

Peu del corredor d’Estassen: 3h 30 min.

Cim Aneto: 5h 30 min

Coll de Coronas: 6h 30 min

Refugi Coronas: 9h 15 min

Pics Calderón i Javalambre - 10/04/2011

Pics Calderón (1.839 m) i Javalambre (2.020 m)

En aquesta sortida pretenem fer una ruta circular en la que pugem els pics Calderón i Javalambre. El pic Calderón es troba en el límit de província entre València i Terol, i és considerat per molts el pic més alt del País Valencià. El Javalambre és el pic més alt del massís de Javalambre.

Horaris: Pic Calderón: 50 min

              Pic Javalambre: 3h

              Font Matahomes: 4h45min

              Punt final (entre Font Matahomes i font de la Mel): 5h

El punt de partida és un punt intermig de la pista que uneix la Font de Matahomes amb la Font de la Mel. Desde Camarena de la Sierra s’agafa una pista, inicalment asfaltada que surt cap al Sud, passant per davant d’un restaurant i en direcció cap al Balneari i el refugi de Rabada. Després de poc més d’un kilómetre, la pista es desvia cap a l’esquerra direcció al refugi, nosaltres continuem recte. Després d’uns 10 km s’arriba a la font de Matahomes, i trobem indicacions de 2 km a la Font de la Mel. Nosaltres deixem el cotxe en un punt entre aquestes dos fonts.

Sortim caminant per la pista que continua cap al Sud per una xona on el bosc cada cop és més dens. Al poc de passar la Font de la Mel trobem , en una pronunciada corba a l’esquerra un desviament cap a la dreta que nosaltres no seguim. Seguim la pista direcció al Coll del Buey. En una corba a la dreta, ens surt una altra pista direcció Est que tampoc agafem, continuem per la pista principal fins arribar al que sembla un coll completament dins del bosc. Allà una nova pista menys marcada surt a la nostra dreta, direcció NO. 

Agafem aquesta pista que va guanyant alçada de forma suau fins arribar a un nou coll, que és travessat per una pista amb marques de PR. En aquesta pista just davant de la que nosaltres seguíem, hi ha una estaca de PR que ens servirà de guia per a la tornada. Creuem la pista i seguim ascendint pel bosc, ara ja sense ningun tipus de pista ni senda. Quan arribem a la part més alta seguim el cordal cap a la nostra esquerra, passem per sota unes pedres quan el bosc ja comença a clarejar i sols passar-les ja veig el vèrtex geodèsic que m’indica l’arribada al Calderón. 

Des de aquí és veu el Pic Javalambre, a una distància això si molt considerable. Ens falten dues hores i mitja per arribar-hi. A partir d’aquest moment les antenes situades en la part alta del pic seran les que em serviran de guia ja que no hi ha ni pista, ni senda ni cap tipus de marca.

Des de el Calderón tornem pel mateix camí fins el primer coll, on ens sortia la pista menys clara a la dreta. Travessem la pista que puja de la Font de la Mel i seguim direcció Est, pujant la lloma que trobo just davant meu. Un cop dalt de la lloma i ja sense arbres continuo avançant fins una primera depressió, la travesso deixant a l’esquerra un barranc que cau a l’Oest. Recupero novament alçada avançant per l’esquerra del barrant fins arribar dalt d’una nova lloma. Des de dalt és veu una nova lloma, així serà tot el que ens espera fins el Javalambre. Creuem el barranc i seguim direcció N per una mena de vall que acaba en un nou coll. Segueix una nova depressió direcció N.

Caminem de forma intuïtiva ja que no hi ha cap tipus de marca ni senyal, intentem fer el camí més curt sense tenir que perdre i guanyar alçada constantment.

 Arribem al punt on ja és veu el Javalambre, estem a 15 minuts, i sols ens queda una lleu pujada. Decidim no fer el pic perquè se’ns fa tard i com que hem de tornar a aquella depressió per completar el nostre recorregut ens estalviem mitja hora de camí, el pic Javalambre no té res d’especial que ens faci sentir pena per no pujar-lo.

Seguim la depressió que queda al SO de la cima per una mena de vall ample al principi que va tancant-se després fins convertir-se en un barranc. Observem unes torres metàl·liques mig destruïdes que ens acompanyen fins al fons del vall. 

Quan el barranc es torna estret i vertical decidim seguir la línia de torretes que ens porten fins la base del murallon sense ningun problema. Des d’allà i sense deixar de seguir la línia de torretes baixem una pedrera molt fins el fons del vall. Entre pins ara anem perdent alçada ràpidament. Ara si bastant desorientats per la falta de referències avancem direcció NO fins arribar a uns corrals de ramat. De d’allà és veu la Font de Matahomes a la nostra esquerra. Baixem seguint una senda ben marcada que surt dels corrals i que ens deixa en la mateixa font. Ara sols ens queda seguir la pista que uneix les dues fonts on hem deixat el nostre cotxe.

Ruta molt solitària i que ens serveix com un bon entrenament per a reptes més exigents.

Travessia pel massís de la Maladeta

30 agost 2010

Tres dies espectaculars pel massís de la Maladeta, així definiria jo el que hem fet aquest cap de setmana de juliol de 2010. Des del divendres 30 de juliol fins el diumenge 1 d’agost recorrem part del massís de la Maladeta ascendint a quatre pics de més de 3000 metres.


RUTA


Dia 1

El punt de partida de la nostra ruta és La Besurta (1920 m) on arribem amb l’autobús que hem agafat en los Llanos del Hospital (1750 m). Des de La Besurta agafem un senda ben marcada que ens indica el camí cap al refugi de La Renclusa (2140 m), punt de partida de molts muntanyencs que ascendeixen els famosos pics Aneto i Maladeta. El nostre objectiu és però un altre, ens disposem a ascendir uns altres cims menys coneguts que aquests però no menys atractius i complicats com més endavant comprovem.
Des de la Renclusa agafem el camí que ens surt a la nostra dreta, direcció SO, que segueix el curs del Torrent de l’Alba. El camí és evident fins al Ibón de la Renclusa (2250 m), a partir d’aquí el camí està marcat amb uns mollons que es perden amb facilitat si no es presta màxima atenció. El primer objectiu del dia següent serà el Pico d’Alba així que continuem la nostra ascensió per a instal•lar el nostre bivac el més pròxim possible. Amb la Tuca Blanca davant nostre creuem la pedrera que ens apareix i que el guarda del refugi de la Renclusa ens ha indicat que evitem de totes totes. Així continuem ascendint els mollons que anem trobant en direcció al Pic d’Alba. Quan ens trobem a 2700 m trobem un lloc que per la seva ubicació i la proximitat a un petit torrent d’aigua, ens sembla perfecte per a instal•lar el nostre bivac. No ens equivoquem, les vistes són espectaculars, amb tot el vall als nostres peus, i a amb el Maladeta i la Punta Delmas,Pic Mir, Pic d’Alba, Dent d’Alba, ... al nostre darrere.
Una bona sopa calenta i un got de vi (no sembla molt muntanyenc però és el que hi ha) i a dormir. El dia següent ens esperava una jornada molt maca però molt dura.

Dia 2

El dia següent, dissabte, i després de gaudir d’una nit molt bona ens decidim a aixecar el nostre campament i començar un dia dur d’ascensions.
En dirigim al nostre primer objectiu, el Pic d’Alba. Trobem uns mollons que ens dirigeixen directament a la gelera situada al peu del Pic d’Alba. Abans de posar-nos els grampons per creuar-la deixem les nostres motxilles que després recuperarem.
Creuem la gelera seguin unes petjades que trobem. Un cop creuada deixem els grampons piolets i altre material innecessari a partir d’aquí. Creuem la cresta i remuntem per la cara sud. L’ascensió és dura i hem d’emprar les mans en diverses ocasions per a progressar. La caiguda de pedres soltes que nosaltres mateixos provoquem fa que haguem de tenir molta cura durant la pujada. Quan arribem dalt descobrim que allò no és el cim, i que ens queda un corredor d’uns 10 metres per arribar dalt. El corredor té unes caigudes d’alguns centenars de metres als dos costats que impressionen i que fan que no perdem l’atenció en cap moment mentre el creuem. Després d’aquest moment de tensió coronem el nostre primer tresmil del dia, el Pic d’Alba (3107 m). Tornem seguint les nostres passes fins el lloc on hem deixat les nostres motxilles.
Un cop recuperades les nostres motxilles ens dirigim cap el següent objectiu, la Mola d’Alba i el Dent d’Alba. Creuem la pedrera situada al peu d’aquests dos pics perdent una mica d’altura per a evitar la gelera que hi ha en direcció al Coll Superior d’Alba. Un cop als peus del Coll veiem que hem de tornar a treure els grampons, piolets, ... per travessar de forma inevitable 10 metres de gelera que ens trobem al nostre davant. Es una perduda de temps necessària, qualsevol precaució és poca si volem evitar accidents. Un cop superada ens traiem el grampons i ascendim per un terreny molt descompost fins el Coll Superior d’Alba (3081 m). Allà tornem a deixar les motxilles i seguim la cresta que tenim a la nostra dreta per a coronar la Mola d’Alba (3118 m) i el Dent d’Alba (3136 m). La cresta no és gaire complicada, té algun pas de IIº+ però lo exposada que està fa que no perdem tensió en cap moment. Un cop coronats tornem seguint les nostres passes fins el Coll on hem deixat les nostres motxilles. Les recuperem i deixant al nord el Pic Mir i la Punta Delmas ens dirigim sense perdre altura al Coll de Cordier (3121 m). Necessitem fer una aturada, menjar alguna cosa i recuperar forces però decidim ascendir l’últim dels tresmils del dia, el Pic Sayo. En direcció nord pujo per la pedrera fins la cima, la pujada es dura però sense cap dificultat. Un cop a dalt del Pic Sayo (3211 m) les vistes són espectaculars. El Pic Maladeta amb el seu glacial als peus per la cara nord i el Ibon de la Maladeta i el Ibon de Cregüenya per la sud, el Pic Mir, Pic Cordier,... Hem acabat les ascensions de la jornada, hem pujat algun pic menys dels que teníem pensats inicialment però la satisfacció és màxima, el camí fins ara ha sigut dur però ha valgut la pena.

Tornem al Coll de Cordier on mengem i recuperem forces. Estem a 3121 metres i ens queden 700 metres de baixada fins el Ibonet de Cregüenya, on instal•larem el nostre bivac. El cel s’ompli de núvols, la incertesa del camí i lo perillós del mateix fa que els ànims del grup decaiguin una mica. Però no queda altra hem de baixar. Bordegem el Ibon de la Maladeta per al dreta travessant alguna genera que ens complica la baixada. Un cop superat el Ibon trobem el primer molló que ens indica el camí cap al Ibon de Cregüenya. Seguim els mollons que anem trobant, surt el sol i el grup recupera l’ànim. Bordegem el Ibon de Cregüenya direcció sud i un cop arribats a la seva part més baixa divisem el Ibonet Cregüenya, on passarem la nit.
Quan arribem allà ens trobem amb una grata sorpresa, hi ha dos bivacs de grandària suficientment per als quatre. Instal•lem el campament i a menjar i descansar després d’una dura jornada.

Dia 3

Ens queda l’última jornada. Sols ens queda descendir seguint els mollons que van paral•lels al riu que surt del Ibon de Cregüenya. El camí no té perduda, ens endinsem al bosc i baixem els 1000 metres de desnivell que ens porten a la pista forestal que ens deixa als peus del camping on hem deixat el nostre cotxe. Sols són tres hores de caminada però la forta pendent de la baixada i lo dur de la jornada anterior passen factura i arribem al nostres destí amb signes de fatiga evidents.
 

D’aquí a la canya i la costella de bou. Recompensa merescuda sense cap mena de dubte.

Salut i muntanya.