Travessia pel massís de la Maladeta

30 agost 2010

Tres dies espectaculars pel massís de la Maladeta, així definiria jo el que hem fet aquest cap de setmana de juliol de 2010. Des del divendres 30 de juliol fins el diumenge 1 d’agost recorrem part del massís de la Maladeta ascendint a quatre pics de més de 3000 metres.


RUTA


Dia 1

El punt de partida de la nostra ruta és La Besurta (1920 m) on arribem amb l’autobús que hem agafat en los Llanos del Hospital (1750 m). Des de La Besurta agafem un senda ben marcada que ens indica el camí cap al refugi de La Renclusa (2140 m), punt de partida de molts muntanyencs que ascendeixen els famosos pics Aneto i Maladeta. El nostre objectiu és però un altre, ens disposem a ascendir uns altres cims menys coneguts que aquests però no menys atractius i complicats com més endavant comprovem.
Des de la Renclusa agafem el camí que ens surt a la nostra dreta, direcció SO, que segueix el curs del Torrent de l’Alba. El camí és evident fins al Ibón de la Renclusa (2250 m), a partir d’aquí el camí està marcat amb uns mollons que es perden amb facilitat si no es presta màxima atenció. El primer objectiu del dia següent serà el Pico d’Alba així que continuem la nostra ascensió per a instal•lar el nostre bivac el més pròxim possible. Amb la Tuca Blanca davant nostre creuem la pedrera que ens apareix i que el guarda del refugi de la Renclusa ens ha indicat que evitem de totes totes. Així continuem ascendint els mollons que anem trobant en direcció al Pic d’Alba. Quan ens trobem a 2700 m trobem un lloc que per la seva ubicació i la proximitat a un petit torrent d’aigua, ens sembla perfecte per a instal•lar el nostre bivac. No ens equivoquem, les vistes són espectaculars, amb tot el vall als nostres peus, i a amb el Maladeta i la Punta Delmas,Pic Mir, Pic d’Alba, Dent d’Alba, ... al nostre darrere.
Una bona sopa calenta i un got de vi (no sembla molt muntanyenc però és el que hi ha) i a dormir. El dia següent ens esperava una jornada molt maca però molt dura.

Dia 2

El dia següent, dissabte, i després de gaudir d’una nit molt bona ens decidim a aixecar el nostre campament i començar un dia dur d’ascensions.
En dirigim al nostre primer objectiu, el Pic d’Alba. Trobem uns mollons que ens dirigeixen directament a la gelera situada al peu del Pic d’Alba. Abans de posar-nos els grampons per creuar-la deixem les nostres motxilles que després recuperarem.
Creuem la gelera seguin unes petjades que trobem. Un cop creuada deixem els grampons piolets i altre material innecessari a partir d’aquí. Creuem la cresta i remuntem per la cara sud. L’ascensió és dura i hem d’emprar les mans en diverses ocasions per a progressar. La caiguda de pedres soltes que nosaltres mateixos provoquem fa que haguem de tenir molta cura durant la pujada. Quan arribem dalt descobrim que allò no és el cim, i que ens queda un corredor d’uns 10 metres per arribar dalt. El corredor té unes caigudes d’alguns centenars de metres als dos costats que impressionen i que fan que no perdem l’atenció en cap moment mentre el creuem. Després d’aquest moment de tensió coronem el nostre primer tresmil del dia, el Pic d’Alba (3107 m). Tornem seguint les nostres passes fins el lloc on hem deixat les nostres motxilles.
Un cop recuperades les nostres motxilles ens dirigim cap el següent objectiu, la Mola d’Alba i el Dent d’Alba. Creuem la pedrera situada al peu d’aquests dos pics perdent una mica d’altura per a evitar la gelera que hi ha en direcció al Coll Superior d’Alba. Un cop als peus del Coll veiem que hem de tornar a treure els grampons, piolets, ... per travessar de forma inevitable 10 metres de gelera que ens trobem al nostre davant. Es una perduda de temps necessària, qualsevol precaució és poca si volem evitar accidents. Un cop superada ens traiem el grampons i ascendim per un terreny molt descompost fins el Coll Superior d’Alba (3081 m). Allà tornem a deixar les motxilles i seguim la cresta que tenim a la nostra dreta per a coronar la Mola d’Alba (3118 m) i el Dent d’Alba (3136 m). La cresta no és gaire complicada, té algun pas de IIº+ però lo exposada que està fa que no perdem tensió en cap moment. Un cop coronats tornem seguint les nostres passes fins el Coll on hem deixat les nostres motxilles. Les recuperem i deixant al nord el Pic Mir i la Punta Delmas ens dirigim sense perdre altura al Coll de Cordier (3121 m). Necessitem fer una aturada, menjar alguna cosa i recuperar forces però decidim ascendir l’últim dels tresmils del dia, el Pic Sayo. En direcció nord pujo per la pedrera fins la cima, la pujada es dura però sense cap dificultat. Un cop a dalt del Pic Sayo (3211 m) les vistes són espectaculars. El Pic Maladeta amb el seu glacial als peus per la cara nord i el Ibon de la Maladeta i el Ibon de Cregüenya per la sud, el Pic Mir, Pic Cordier,... Hem acabat les ascensions de la jornada, hem pujat algun pic menys dels que teníem pensats inicialment però la satisfacció és màxima, el camí fins ara ha sigut dur però ha valgut la pena.

Tornem al Coll de Cordier on mengem i recuperem forces. Estem a 3121 metres i ens queden 700 metres de baixada fins el Ibonet de Cregüenya, on instal•larem el nostre bivac. El cel s’ompli de núvols, la incertesa del camí i lo perillós del mateix fa que els ànims del grup decaiguin una mica. Però no queda altra hem de baixar. Bordegem el Ibon de la Maladeta per al dreta travessant alguna genera que ens complica la baixada. Un cop superat el Ibon trobem el primer molló que ens indica el camí cap al Ibon de Cregüenya. Seguim els mollons que anem trobant, surt el sol i el grup recupera l’ànim. Bordegem el Ibon de Cregüenya direcció sud i un cop arribats a la seva part més baixa divisem el Ibonet Cregüenya, on passarem la nit.
Quan arribem allà ens trobem amb una grata sorpresa, hi ha dos bivacs de grandària suficientment per als quatre. Instal•lem el campament i a menjar i descansar després d’una dura jornada.

Dia 3

Ens queda l’última jornada. Sols ens queda descendir seguint els mollons que van paral•lels al riu que surt del Ibon de Cregüenya. El camí no té perduda, ens endinsem al bosc i baixem els 1000 metres de desnivell que ens porten a la pista forestal que ens deixa als peus del camping on hem deixat el nostre cotxe. Sols són tres hores de caminada però la forta pendent de la baixada i lo dur de la jornada anterior passen factura i arribem al nostres destí amb signes de fatiga evidents.
 

D’aquí a la canya i la costella de bou. Recompensa merescuda sense cap mena de dubte.

Salut i muntanya.