MALADETA (3.308 m)

MALADETA HIVERNAL

És principi de maig i el nostre objectiu és el Maladeta, en condicions hivernals. Arribem cap a les 7 del vespre a l'aparcament de Llanos del Hospital on deixem el cotxe i comencem a gaudir de les primeres passes cap al nostre objectiu del dia que no és altre que el Refugi de la Renclusa. 

A l'estiu, a causa de la gran afluència de senderistes, la pista que condueix des de Llanos fins a la Besurta també roman tancada, però hi ha un servei d'autobusos per arribar fins a la Besurta. A l'hiven aquesta pista es converteix en una pista d'esquí de fons i l'única possibilitat d'arribar a la Besurta és o amb esquís o caminant. Ara hi ha poca neu i l'opció no pot ser altra que fer aquest trajecte a peu. 
El camí avança còmodament per arribar a la Cabana de la Besurta (1.890 m) en aproximadament una hora. Des d'aquest punt ja podem veure el Refugi de la Renclusa al vessant de la muntanya. Seguirem pel PR HU-29 en direcció sud, deixant el sender que en direcció est ens portaria fins al Forat d'Aiguallut.
En 40 minuts aproximadament arribem al acollidor refugi de la Renclusa. Quan arribem confirmem el que hem estat pensant durant la pujada al refu, la millor opció hagués estat pujar amb els esquís, les mes de 50 persones que ens trobem al refu han escollit aquesta opció, serà per algun motiu no?... Demà crec que ens espera un dia dur d'obrir traça però també ens ve de gust una mica de tortura física...

Ens llevem a les 6 del matí, cap a les 7 estem sortint del refu. Al principi sembla que la neu està dura i que no serà tan dur com pensavem, però res més lluny de la realitat. En poc de temps tenim neu fins als genolls i la pujada comença a complicar-se. Tenim diverses possibilitats d'ascensió. La primera, continuar la clàssica ruta cap l'Aneto, per on va molta gent i per on hi ha una traça que ens facilita l'ascens. Escollim aquesta opció ja que ens permet pujar una mica més còmodes. 

Sobre 2.700 metres la traça que seguiem es desvia molt a l'esquerra cap als Portilló Superior així que decidim continuar recte ara si obrint-nos la traça nosaltres mateixos. 

 L'esforç és gran, ens anem rellevant en la dura tasca i a poc anem guanyant alçada fins arribar al peu de la canal que ens pujarà a l'aresta cimera.

Al peu de la canal decidim encordar-nos, la neu està molt tova i tot i que no sembla gaire perillós podem evitar qualsevol ensurt. Hi ha molta gent pujant i baixant, a més a més veiem que molts dels que estan en la canal es veuen molt insegurs i la seva progressió és molt i molt lenta a més de torpe i perillosa. Serà millor posar-nos a la feina i pujar el més ràpid possible per evitar que un mal pas d'algú ens posi en problemes a nosaltres. Pugem els 50 m de desnivell i ja estem a l'aresta cimera, ara sols ens queda una progressió entre neu i roques de poc pendent per gaudir d'aquest cim tan maco. 

Han estat 4 hores de pujada, dura però molt divertida i maca. 

La baixada la fem molt més ràpida que la pujada, la neu ara si està molt tova i ens permet avançar amb molta facilitat. 

En poc més d'una hora estem a la Renclusa, mengem una mica i continuem la baixada fins Llanos del Hospital on tenim el cotxe. 

Dos dies de muntanya que ens carreguen les piles fins la seguent escapa. 

Mont Blanc (4.808m)

JULIOL 2013

Ja us avanço que aquest cop si, hem vingut tres anys al massis del Mont Blanc i a la tercera el temps ens ha deixat pujar al seu cim més conegut, segurament no el més maco, però nosaltres el teníem entre cella i cella des de l'estiu del 2011.

Aquest cop plantegem l'ascenció de forma diferent. David, el nostre guia té l'agenda una mica complicada i sols té dos dies lliures i són just els dos dies següents a la nostra arribada. Així doncs no farem cap ascensió previa als Alps que ens podria servir per acostumar-nos a l'alçada i el primer que farem serà intentar el Mont Blanc. 

L'estragegia també estarà una mica diferent. Nosaltres tenim un dia lliure abans que David ens pugui acompanyar així que pujarem a dormir a Tete Rousse i l'esperarem allà, ell ens recollirà l'endema per guiar-nos en la pujada a Gouter primer i al cim si es pot el dia següent.

Així doncs arribem el divendres 5 de juliol a l'aeroport de Ginebra. Altres cops hem vingut amb el nostre cotxe o hem llogat un cotxe a l'aeroport per anar a Chamonix, aquest cop escollim agafar un transfer. Hi ha línia regula de l'aeroport fins a Chamonix, però nosaltres ens posem amb una de les moltes empreses prívades que fan aquest trajecte amb major freqüencia. Us deixo el link a l'empresa amb la que nosaltres vam contactar, però hi ha moltes. 

Ens allotgem a la gite "Le Chamoniar Volant",  ens permeten deixar les coses guardades mentre estem fora a la muntanya, cosa que sempre va bé. El preu és dels més economics que hi ha pel voltant, i el tracte no diré que és afectuos però no és dolent.

Dissabte dia 6 (Pujada a Tete Rousse, 3.167m)

Comença el lio. El telecabina de Le Prarion està tancat aquest any a causa d'un incendi que ha habut durant l'estiu així que hem de buscar una altra opció per agafar el "Trainway du Mont Blanc" que ens pujarà aquest any si fins "El niu d'aguille". 

A partir d'aquí unes tres hores de marxa fins al refu de Tete Rousse. Al principi es puja per una senda molt trepitjada que va creuant algun neveret, després agafes l'aresta que et puja fins al regugi. El camí fins aquí no presenta cap complicació tècnica.

Arribem just a hora de dinar, com no cus-cus. El company Xavier no perdona un cus-cus als Alps ni que el matin...

Després de dinar tenim temps per estudiar la primera part del que ens espera demà. L'aresta que puja fins a Gouter. Des d'aquí realment impresiona, es veu una paret de roca al davant que sembla imposible que es pugui pujar, després un cop posats en feina comproves que no és per a tant, i que amb molta atenció es puja bé. A més ja vam estar l'any passat allà dalt i ho tenim present.

Tot i que sabem que es puja bé, veure la "bolera" tanta estona posa nervios. Aquell corredor de neu que s'ha de creuar horitzontalment i que continuament cauen perdres és un lloc que causa molt de respecte. Estat allà presenciem un accident que no acaba en desgracia perque la neu està molt tova i un noi (espanyol) que ha relliscat al corredor acosegueix frenar-se 50 metres mes avall. Si la neu hagués estat dura l'accident hagués tingut conseqüències tragiques ja que des d'allà fins a la glacera de Bionnassay la caiguda és mortal.

Ben d'hora sopem i ens n'anem a dormir, el dia no ha esta molt cansat però volem descansar per estar forts els dies que ens venen. A més un cop el sol s'ha amagat les temperatures cauen en picat i tampoc hi ha gaire cosa a fer.

Diumenge dia 7 (Pujada a Gouter, 3817m)

Ens aixequem cap a les 9h, no tenim presa, David, el nostre guia passarà a per nosaltres cap a les 10h apròximadament. Després tindrem moltes hores per davant a Gouter però volem creuar la "bolera" abans que el Sol escalfi la neu i comenci a deixar caure pedres corredor avall. Un te, unes pastes i tot el material a punt per quan arribi David. Aquí podem deixar material que no ens calgui, ja que demà tornarem a baixar per aquí i podem recollir-lo. Les taquilles tenen clau i ens  la podem emportar amb nosaltres, així que el que deixis estarà segur.

David passa puntual a per nosaltres, és una màquina, el que a nosaltres ens va costar tres hores, a un ritme molt tranquil, ell ho ha fet en no arriba a dos, el que us dic, una màquina.

Comencem la pujada, estem molt animats i no parem de parlar, però a mi no se'm va del cap la "bolera", em posa molt nervios, quan ens anem apropant es fa el silenci, tots tres sabem que és un punt clau. Sols arribar hi ha un desprendiment, baixen pedres i gel i veure a la velocitat que passen per davant nostre ens recorda que la cosa és seriosa. Ens preparem i en decidim a atacar el corredor, passem a bon ritme, has de creuar el més ràpid possible, però sense descuidar la seguretat, un mal pas, una entrevancada i les conseqüències ja les coneixem. 
Tot surt bé, passem sense cap problema. Ara ajudant-nos d'unes cadenes i maromes anem escalant l'aresta fins a Gouter. L'aresta mor just al refugi vell de Gouter que està en procés de desmantelament. El vas veient durant quasi tota l'ascensió però sembla que no arribaràs mai. Es una trepada, amb grau 4 com a màxima dificultat que ens costarà unes 2h30min. Fem quasi tota la pujada amb els grampons posats, ja que la roca es mescla amb el gel, tot i que en algun moment on hi ha més roca decidim treure'ls per trepitjar amb més seguretat.

Després de les dos hores i mitja arribem dalt de l'aresta. Un cop superes el refu vell, pujes una pala de neu d'uns 20 metres i les vistes et deixen completament glaçat. El paissatge és, ara si, un paissatge d'alta muntanya. Gel i neu per tot arreu, seracs penjant que sembla que aniran muntanya avall en qualsevol moment,... El refu està a 5 minuts així que decidim anar cap allà, deixar tot el material i sortir fora a gaudir de l'espectacle.

El clima a Gouter és estrany, es veu gent amb mal de cap, cares molt serioses i es respira la tensió del que ens ve per davant. La jornada a l'endemà començarà ven d'hora i al refugi tampoc hi ha gaire cosa a fer, així que esperem el sopar amb ganes i després marxem rapidament a dormir. o intentar-ho com a mínim.

Dilluns dia 8 (Dia de cim)

Ens llevem d'hora, cap a la una i mitja de la matinada, l'intenció és sortir cap a les 2:30h com a molt tard. Calculem unes 4h o 4h30min per anar bé fins el cim i després hem de baixar fins al Niu d'Aguila a agafar el tren. Així que la jornada serà llarga.
Jo no he passat gaire bona nit, normalment dormo sense problemes als refugis, aquesta nit però no ha estat així. M'he despertat molts cops i m'he aixecat amb un lleuger mal de cap, no se si serà l'alçada, els nervis,...
Mentre esmorcem el cap sembla que es va posant al lloc, el dia és molt bo, gens de vent i sense nuvols. Així doncs, seguint els plans previstos a les 2:30h ens posem en marxa. David va davant, el segueix el Xavi i jo vaig l'últim. L'ordre és el lògic, David ha de tenir prop a Xavi ja que dels dos és el que més pes té i a qui li costaria més aguantar-lo en una posible caiguda.

Sols sortir del refu el terreny és pla durant els primer 15 min. però es veuen les llums dels frontals de la gent que ha sortit abans molt amunt, i sabem que en poc de temps la cosa es posarà tiesa i ens tocarà esforçar-nos de valent. 
Comencen les rampes dures, per una pala de neu ampla i amb traça overta dels dies anteriors. En aquests moments no es té cap sensació de perill, això si, mantenim la tensió i com sempre intenten no tenir cap entrevancada que podria ser molt perillosa. 

Després d'una hora i mitja de pujada arribem al refugi-observatori de Vallot. Portem un molt bon ritme i tot i que sembla que ja tenim molta part de la pujada feta sols estem a 4.200m, encara ens quedem 600m de desnivell per davant. Aquí paradeta per abrigar-nos, tot i que el dia no és gens fred l'alçada no perdona i la temperatura comença a baixar, a més s'apropa la sortida del sol que sabem que és el moment més fred del dia.

A partir d'aquí i després de travesar el plató que tenim davant comença " l'aresta de les bosses", on el terreny es posa més complicat i una caiguda en aquesta fina aresta si que seria fatal. 
El platò de Vallot és un dels llocs més perillosos de la ruta els dies de mal temps. És molt difícil agafar una referencia per escollir el correcte camí de tornada, pel que és fàcil perdres i tenir molts problemes si les temperatures són baixes.

Continuem la nostra pujada. El ritme és molt bo, i com David ens diu, no es qüestió de correr si no d'anar fent... Fins els 4.600m aproximadament no tornem a fer una paradeta. Xavi necessita agafar una mica d'aire, no he parat gaire en tota la pujada i necessitem 5 minutets de descans. Un traguet de te calent i continuem. Sols ens queden 200m, estem veien el cim i això ens dona forces per continuar.

Just quan estem arribant al cim 6:15h (3h45min des de la sortida de Gouter) surt el sol. L'imatge no pot ser millor, la veritat és una sensació difícil de descriure. Estas al punt més alt dels Alps, el dia, tot i els nuvols que comencen a apareixes, és casi perfecte. Ni vent ni fred. Després dels dos últims anys on el temps no ens ha deixat arribar fins aquí, l'emoció és molt gran. A més a més no hi ha gaire gent al cim, pot ser som 10 persones i s'està molt tranquil. 

Tot i que ens quedariem allà molt més temps sabem que no podem baixar la guardia fins d'aquí unes hores, com a mínim fins que passem la "bolera" un altre cop.
Fem les fotos de rigor, i després de 20 o 25 minuts al cim comencem la baixada. A l'aresta ens anem creuant a gent que lluita i s'esforça per arribar a dalt, algun d'ells realment amb molt mala cara, amb un ritme tan lent que ens fa patir imaginant-nos la seva tornada. Bé, cadascu ha de ser conscient dels seus límits i tots som grans per saber on ens posem.

La baixada fins a Gouter és bastant ràpida, ens trobem bé. Tot i que ara soc jo qui comença a notar els simptomes del cançament, a la última pala abans del refu se'm comencen a carregar els quadriceps, i ens queden 5 o 6 hores més de baixada. En 2h30 min aproximadament estem a Gouter, són les 9 del matí, fa just 6h30min sortiem d'aquí amb l'ilusió i les ganes d'estar a dalt del Mont Blanc, i ho hem aconseguit.

Mirem els horaris dels trens que surten del Niu d'Aiuguille. A les 13:30h surt un que pensem que podem agafar per tal d'arribar a bona hora al vall. Això vol dir que no tenim gaire temps a perdre ja que el destrepe de l'aresta fins a Tete Rousse serà lenta.

Ens enfilem cap avall sense perdre més temps i tal com preveiem en 2h més o menys estem un altre cop davant de la "bolera". Aquest pas em posa molt nervios, més del que ho he estat en la resta de la muntanya. És un lloc imprevisible, en part depén de l'atzar i no pots evitar el neguit que això dona. Ens preparem, mirem que no hi hagi caiguda de pedres en aquell moment i ens llancem a travessar-lo amb precaució però sense encantar-nos.

A Tete Rousse, fem el te de rigor per hidratar-nos una mica i agafar forces. També deixem les poques coses que ahir vam deixar a la taquilla i marxem cap a la pròxima i definitiva parada.

Ara si, la tensió desapareix i comencem a gaudir de la nostra ascensió, ens queden dues hores fins al tren però el perill és mínim i la tensa calma que tenim fins ara es converteix en felicitat i tranquilitat.

Els meus quadriceps comencen a estar molt tocats, la baixada fins al Niu d'Auguille se'm fa eterna, el dolor a cada pas és molt intens i sols tinc ganes de seure i descansar. Però hem d'arribar abans que surti el tren de les 13:30h així que el dos ca.....que m'acompanyen no em donen ni un moment de treva.
A le 13:20h arribem a la nostra destinació.

Han estat 11 hores de lluita, d'ilusió, de tensió, de pau i sobre tot d'alegria, de molta alegria. No és pot demanar res més no?. Sentats al tren de camí cap a casa les cares de Xavi i meva reflecteixen tots aquests sentiments, estem cansats, molt cansats però ens hem instal·lat en una calma interior dificil de descriure. Avui la birra que ens farem a Chamonix segur que té un regust diferent.

Mont Blanc du Tacul (4.248m)

Juliol 2012

El dilluns  10 de juliol fem treking pel vall de Chamonix per estirar una mica les cames i preparar la següent aventura al Mont Blanc du Tacul. Pugem a la "Glacera du Tour", situada dalt del refugi d'Albert 1er (2.706m). Aquí s'arriba des de Le Tour, al fons del vall de Chamonix. 

El dimarts 11 de juliol comencen les coses serioses un altre cop. L'objectiu és el Mont Blanc du Tacul de 4.248m d'alçada.

El dia comença d'hora, hem quedat a les 8 amb David el nostre guia al telecabina de l'Aiguille du Midi, que ens pujarà a a 3.842m d'alçada en 20 minuts aproximadament, on comença la nostra ruta. David farà la mateixa ruta amb un client així que Xavi i jo haurem de ser autònoms a la muntanya. 
A les 6 del matí ja estem esmorzant a la gite on estem hospedats a Chamonix. Allà esmorzant coneixem a Joaquim Aguado, un madrileny que ens pregunta pels nostres plans al escoltar que parlem castellà. Ell ens diu que avui farà el mateix que nosaltres, Tacul, per dormir al refugi de Cosmics i fer l'endemà el Mont Blanc per la ruta dels quatremils. En aquell moment no podiem preveure que va passar a l'endemà, la tragèdia apareix al Mont Blanc i ens recorda que estem a un lloc on perdre la vida és algo que pot passar i no sempre depén de nosaltres, la muntanya té les seves propies regles molts cops. Juaquin Aguado, mor en la travessia del coll del Tacul al coll del Maudit.

El dia és inmillorable, sol, sense vent....Arribem a l'Aiguille du Midi, i amb aquestes sortim a l'aresta que ens portarà al "Plato de Midi".

L'aresta realment impresiona, no té més de dos pams i els patis als dos costats són dels que no permeten cap ensopegada. Amb molta atenció sotim i comencem la baixada de 300m que ens porta al "Plató de Midi" amb el refugi de Cosmics al fons.

 A partir del platò la pendent és considerable i ens toca apretar les dents de valent. Aquí teniu el que ens queda per davant, amb el Tacul a l'esquerra de l'imatge. Nosaltres pugem per la ruta normal, fins el coll per la dreta del tiangle de tacul (formació rocosa que es veu a l'esquerra) i després per l'aresta fins el cim.

El dia com us he dit comença amb una climatologia inmillorable, però aquí tot pot canviar ràpidament. A meitat pujada comencen a pujar els nuvols des del fons del vall, i en una hora ens han tapat per complet. A més a més el vent comença a bufar fort. Just al arribar al coll del Tacul (4.100m aproximàdament) decidim donar la volta i tornar ràpid  a la seguretat del vall. 

Ningu ha fet cim avui tampoc, 2 cordades s'ha quedat a 50 m del cim, just sota la formació rocosa del mateix.
                                

Mont Blanc (4.808m)

Juliol 2012

La nostra intenció és fer el Mont Blanc per la denominada "ruta normal", la que puja pels refugis de Tete Rousse (3.167m) primer i refugi de Gouter 3.817m) després. 

Plantegem l'ascensió en dos dies: el dissabte dia 7 pujarem a fer nit a Tete Rousse i la matinada del 7 al 8 sortirem cap al cim.

El primer dia transcorre sense cap incidència significativa. Comencem el dia al telecabina de Prarion (Les Houches) que ens deixa al Bellevue, on agafarem el Trainway du Mont Blanc. Aquest cremallera arriba fins al Nid d'Aigle (2.370m) però per unes obres d'acondicionament de la via aquest ens deixa a una parada intermitja que han improvisat i que esta 1.900m aproximadament (així doncs casi 500m més de regal).

La pujada fins Tete Rouse ens dura unes 3h aproximadament per una senda ben marcada. El continu pujar de gent fa que sigui impossible perdre's fins al refu.

Tete Rousse és un refu molt còmode i bastant nou com es pot veure a les imatges. No és gens barat per això i més si puges sense reserva, si tenen lloc i no tens reserva et pots quedar al mòdic preu de 150 euros si no recordo malament.

                           

Un cop a Tete Rousse comencem a confirmar les males prediccions de temps que ja sabíem. Comença a tapar-se i sobre tot comença el vent. Així i tot nosaltres ens n'anem d'hora a dormir amb la intenció de sortir a les 2 del matí direcció al cim del Mont Blanc, salvant un desnivell de 1600m. 
Una altra opció hagués estat pujar fins a Gouter a fer nit i sortir des d'allà cap al cim, on "sols" hauríem de salvar 1000m de desnivell fins el nostre objectiu. Però reservar a Gouter no és fàcil i nosaltres no ho hem pogut fer.
A la mitja hora de marxar a dormir la guarda del refu rep les noves prediccions meteoròlogiques i ens diu que les prediccions han empitjorat, s'espera vent de fins a 100km/h a la "Aresta de les Bosses... "Jo no us dono esmorzar, si voleu sortir a les 2 com a mínim jo no serè còmplice", aquestes van ser les seves paraules, i nosaltres molt obedients retardem l'hora de sortida a veure si la cosa millora.

Sortim cap a les 7 del matí, sabent que avuí no serà el dia que farem el Mont Blanc. Com a mínim volem arribar a Gouter, per tal de coneixer una mica la ruta i poder fer un intent de forma autònoma (sense el nostre guia, David) en els pròxims dies.

Sols sortir de Tete Rousse ens trobem amb la famosa "bolera". Es un lloc que et posa molt alerta, has de creuar un corredor de neu on contínuament cauen pedres. Creuar el més ràpid possible i sense cometre errors és l'única opció, a part de resar si ets creient per tal que durant el minut aproximadament que dura la travessia no caigui cap pedra que t'arrossegui cap al fons de la glacera. A partir d'aquí una aresta bastant dreta que et puja fins a Gouter.

                                                                      

Despres de 1:30h d'escalada van decidir que el temps no acompanyava i que cancel·laven l'ascensió. Ningú va fer cim aquell dia. 
Un grup de Madrid que vam conèixer a Tete Rousse ens dirà l'endemà amb una cervesa a Chamonix que al refugi de Ballot (4.200m) es van amuntegar unes 40 persones ja que el vent que feia fora els tirava al terra i en aquestes condicions era imposible afrontar el que els venia, la fina "Aresta de les bosses".

Tornada cap a Bellevue plovent i nevant...però saben que unes hores estarem calents un altre cop i amb una bona cervesa a la ma, celebrant l'experiència viscuda, amb una mica de pena per no aconseguir el cim però amb l'alegria de les sensacions que hem tingut.
A més a més sabem que l'any vinent el Mont Blanc ens espera, motiu més que suficient per estar contents.

Pic Salenques (2.995 m)

Febrer 2012

Xavi i jo mateix (Carlos) ens disposem a intentar el Pic Salenques, de 2.995m d’alçada, en hivernal. La idea inicial era fer la Tuca de Mulleres (3.010m) però una confusió en el tram final de l’ascensió ens porta al Pic Salenques.

Tant un com l’altre són pics que no presenten cap dificultat tècnica a l’estiu i que són molt recomanables per ascensions hivernals, sempre tenint en compte les condicions metereorològiques, que com sabem a l’hivern condicionen molt la perillositat o no d’una ascensió.

El dia comença molt d’hora, sortim de l'aparcament que hi ha poc abans d'arribar als Plans de l'Hospital de Benasc a 5:45h.

A l'estiu hi ha un sistema d'autobusos per moure pels voltants de Benasc, i no es pot passar d'aquest aparcament amb els cotxes, només passen els autobusos, i a l’hivern aquesta carretera fins a la Besurta està tancada ja que es transforma en l’estació d’esquí de fons dels Plans de l’Hospital.

6:30 Seguint la pista d’esquí de fons arribem a la Besurta.

Allà uns senyals indiquen el camí a Aigualluts, que al principi és comú amb el que porta al refugi de la Renclusa, però poc després es separen deixant la pujada a la Renclusa a la dreta.

7:15 Arribem al mirador del Forat d'Aigualluts, un lloc curiós on l'enfonsament d'una cova ha fet un gran forat per on es filtra l'aigua i desapareix el riu. Aquest riu canalitzat recull les aigües del Vall d’Aran i fa el seu recorregut subterrani fins a desembocar a l’Oceà Atlàntic.

Una mica més endavant està Aigualluts, una gran praderia. Aquí agafem forces, fem una parada per menjar una mica i beure té calent que ens dona energia per continuar el llarg camí que encara ens queda.

Agafem el canal que es veu al fons de l'esplanada a l'esquerra, on un cartell ens indica la direcció que hem d’agafar, cap al Coll de Toro, deixant Barrancs a la dreta.

El canal comença amb un desnivell considerable. Seguim pujant al costat del riu per una traça molt marcada que ens acompanyarà fins ben a prop del cim. Després d’aquesta primera forta pujada arribem al primer dels tres valls que ens trobarem en el camí de pujada. Travessem aquest primer vall, seguint la traça marcada i arribem a la segona vall, deixant el Coll de Toro a la nostra esquerra. A l’estiu en aquestes valls podem trobar els tres ibons de la Escaleta. Ara però la capa de neu existent ens els tapa completament.

Un cop superat el tercer ibon, que si que s’intueix una mica, la ruta ens suggereix un gir de 90º cap a la nostra dreta, mostrant-nos el que serà l’últim tram de dura ascensió abans d’arribar a la vall que ens deixa ja apreciar el nostre objectiu.

Després de creuar un parell de congestes, per fi veiem la Tuca de Mulleres al fons a l'esquerra. Aquí és on ve la nostra confusió, fa fred, estem cansats i no ens ve de gust treure el mapa de la motxilla, i llavors ocorre el que normalment ocorre quan fem aquestes coses, que ens equivoquem. Escollim el cim de la dreta, just el que no es veu a la foto anterior. Quan arribem dalt mirem el mapa i ens adonem que estem al Pic de Salenques, i no a la Tuca de Mulleres que era la nostra intenció inicial. Fem cim a les 10:45 h.

                              

Després de gaudir una estona del cim i de les vistes, baixem escollint les zones de geleres per no enfonçar-nos en la neu. Comencem la llarga, llarguisima baixada pel mateix camí que hem seguit al pujar. Ara si agraïm haver pujat les raquetes, la neu està bastant més tova i sense les raquetes hagués estat una baixada durisima.

A les 14:30 h arribem a l'aparcament i després de casi 9 hores caminant donem per finalitzada la nostra ascensió del dia.

Sortida de l'aparcament de Plans de l'Hospital.

Besurta: 45 min

Aigualluts: 1h 30 min

Coll del Toro: 2h 15 min

Cim de Salenques: 4h 45 min

Aparcament de Plans de l'Hospital: 8h 45min

Posets hivernal (3.375m)

27. decembre. 2011

Comencem la nostra temporada de muntanya. Abans d’acabar l’any ens proposem l’ascensió hivernal del Posets o Punta Llardana de 3.375 metres. Aquest cop anem Jaume i jo mateix (Carlos).

Plantegem la pujada en un dia, serà un dia dur ja que sortim de la Cascada d’Espigantosa (1.500 m) fins els 3.375m del cim, tornant pel mateix camí. Així que seran casi 1.900 m de desnivell els que hem d’ascendir.

El dia abans de l’ascensió anem a estirar una mica les cames. Deixem el cotxe al pàrking on s’agafa el bus que puja a la Besurta a l’estiu. D’allà caminant per la pista d’esquí de fons pugem fins la Besurta (45 min.). Des d’allà ens dirigim primerament a la Renclusa, desfem el nostre camí fins l’encreuament que ens indica el camí al Forat dels Aigualluts. Mengem una mica i tornem cap al cotxe. En total casi 5 hores de caminada per la neu, que sumat al viatge en cotxe des de València ens deixa el cos preparat per l’endemà.

El dia 27 comença aviat. Ens aixequem cap a les 5 amb l’intenció de començar a caminar cap a les 6:30 h. Tot va segons l’horari previst i a les 6:30 comença la nostra ascenció.

Des d’aquí per una senda molt clara i amb marques reflectants que fan molt fàcil el nostre avanç arribem al refugi d’Angel Orus (1 h 30 min).

Al refugi no trobem a ningú, no està ni el guarda. Uns nois i noies que trobem després ens diuen que ells han dormit a la part no guardada del refugi ja que el guarda s’ha agafat uns dies de descans. No és normal ja que Angel Orus és un refugi guardat tot l’any.

Després de prendre un te calent i menjar una mica sortim a buscar el nostre objectiu del dia.

Com veiem, de moment no hi ha encara neu i la pujada continua per la senda ben marcada que surt per la part de darrere del refugi.

Després d’una hora de pujada, a uns 2200 metres comença la neu. Com que el terreny és bastant pla i hi ha traça marcada no ens posem els grampons fins el peu de la Canal Fonda. Una mica abans d’arribar a la Canal Fonda trobem una colla que també té previst fer el Posets. La veritat va ser una alegria trobar-nos amb ells ja que pensàvem que entre set persones obrir traça seria molt més fàcil i la pujada es faria més còmoda. Al final no va ser així ja que ens van deixar a nosaltres tota la pujada i els vam fer tota la feina, van ser 4 hores de pujada molt dura, obrint traça amb neu molt tova per moments.

Triguem 2 hores i mitja des del refugi en arribar a la Canal Fonda. 

La pujada és curta però dura per moments. Triguem 1h15min en arribar al “Coll de la Dent” (3.010 m). Des d’aquí ens queda una hora i mitja aproximadament fins al cim. En el coll el vent es torna bastant intens i ens fa plantejar-nos pujar o deixar-ho correr. Després de parlar-ho decidim intentar-ho com a mínim. Comencem doncs l’atac al cim.

Després de fer un gran esforç i amb bastants dubtes arribem a cota 3.300 m, a menys de 100 metres del cim. Ens trobem ja en l’aresta cimera. El pas és molt estret, una aresta d’un pam d’amplada. El vent és molt intens i no ho veiem clar. No portàvem corda i ens sembla un risc excessiu passar aquesta aresta. Així doncs després de molt esforç i amb molta pena decidim baixar i deixar el cim per una altra ocasió. No estem gens tristos per això, hi ha cops que una retirada a temps és una victòria i si es tenen dubtes, millor no arriscar.

En dos hores aproximadament estem a l’Angel Orus i en una hora i poc més arribem a la Cascada d’Espigantosa.

Temps totals:
 

-       Sortida Cascada Espigantosa: 0h

-       Angel Orus: 1h 30 min

-       Canal Fonda: 4h

-       Coll de la Dent: 5h 30min

-       Cota 3.300 (punt on girem): 6h 45min

-       Angel Orus: 9h 30 min

-       Cascada Espigantosa: 11h