PEDRAFORCA. 2.497m

NOVEMBRE 2014

Pedraforca (2.497m) per Verdet. Ruta normal des de Refugi Lluís Estassen.

Aquest cap de setmana me’n vaig cap al Pedraforca, una ascensió a un dels cims més emblemàtics de Catalunya. La seva original silueta és ben visible des de la ctra. d'accés a Saldes, i dona una idea de les seves canals vertiginoses i de la seva descomunal enforcadura, que separa els seus dos pics principals o Pollegons.

Des de l’any 2000 la pista d'accés al mirador de Gresolet ha estat asfaltada. Es aquí on jo deixo el cotxe el divendres al vespre, per pujar a dormir al refugi de Lluís Estassen. La veritat és que la ruta que descriuré es pot fer perfectament en el dia, sortir de Barcelona, fer-la i tornar no costa més de 9 o 10 hores. Però em venia de gust venir a passar una nit a la muntanya... aixecar-te i veure aquestes vistes no té preu...

La ruta està marcada en tot el seu recorregut i no te perduda. Fins al Coll del Verdet marques blanques i grogues de PR. Des d’aquí fins al Cim del Calderet o Pollegó superior està marcat amb punts grocs. En baixar del cim i arribar al Coll de la Tartera tornem a trobar les marques de PR blanques i grogues.

0.00 h. Refugi Lluís Estassen, 1.640 m. Situat a la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Per continuar cap al Pedraforca, agafeu cap al SO, un sender molt ample i indicat, quasi horitzontal, que flanqueja la paret N de la muntanya per un frondós bosc de pi negre.

La pujada és constant però es va fent còmodament. 

Als pocs metres, deixeu un viarany a l'esquerra i passeu un primer barranc, sovint sec a l'estiu, conegut com Sot del Diable.

Després d'un segon barranc, el camí puja per travessar un tercer i més tard passa per dos més. Heu travessat la canal de la Graella. Hi ha algun senyal de color vermell.

Esperó rocós, 1.855 m. El sender arriba en cinc minuts a les parets de la muntanya. Aquí s'aprecia una zona de vivac que no deu tenir males vistes a les nits d'estiu.

Més tard fa un revolt cap a l'esquerra. fa unes giragonses per a tornar a passar l'esperó, per sobre de les parets. El camí continua cap al NO amb un bonic pas per una cornisa per sobre la Baga del Gresolet i per la balma de les Orenetes. Pot ser útil en cas d'aixopluc d'emergència.

Travesseu un rierol i trobeu una font. Cal que pugeu cap a l'est per uns pendents herbosos fins a un collet.

Collet, 1.955 m. Enmig d'arbusts, herbes i pins petits. Pugeu pel mig del bosc cap al S, flanquejant la vall, en direcció al Coll del Verdet. La canal del Verdet és tota propera i de pendent pronunciada. 

Ja es veu el Coll del Verdet al fons, encara queden rampes dures. 

1.05 h. Coll del Verdet, 2.240 m. Situada a l'aresta NO de la muntanya del Pedraforca, entre el Pic Occidental i el Cap del Verdet. Límit superior del bosc. S'obre la visió sobre el torrent de Rubinat, que cau sobre la població de Gósol.

Últims metres cap al Coll del Verdet.

                                                     Coll del Verdet.

Seguir el llom de la muntanya fins a la base de la paret. Trobeu algun senyal de pintura de color groc. Grimpeu per una canaleta fins a la carena. Algun pas requereix una mica d'atenció, sobretot per la inestabilitat de les pedres.

Alguns passos estan equipats amb corda fixa o amb cadenes per ajudar-nos a grimpar.









A partir d'un gran corredor que es despenja de la cresta, haureu de continuar l'ascensió sempre ajudant-vos amb les mans. Cal anar en compte i superar el vertigen. Els passos es passen sense problemes. 

2.00h. Als 2.430m arribeu a un primer avantcim. Més tard cal baixar a una bretxa, continuar una mica pel cantó dreta i tornar a remuntar la segona cúpula -Pic Occidental, 2.476 m-.

Des d'aquí ja veiem el Cim del Calderet o Pollegó Superior (Cim del Pedraforca). No tot el camí està marcat amb marques grogues però seguint tota la cresta es van veient els passos que ens portaran fins a ell. 

Aquí també alguns passos estan equipats amb cadenes, i sort perquè hi ha un parell de passo que no són complicadissims però que les cadenes ens faciliten molt la feina. 

Baixar a una última bretxa i acabar l'ascensió al pic culminant del Pedraforca, al Pollegó Superior, 2.497 m.

2.30 h. Pedraforca, 2.497 m. Suprema visió panoràmica, d’'on es pot contemplar mig país. Al N la propera Serra de Cadí-Moixeró i els Pics de la Cerdanya i el Ripollès; a l'est, les serres de Catllaràs, Caballera, Taga i el Pirineu de Camprodon; al S, els Rasos de Peguera, la Serra d'Ensija, el Bages, i al fons de tot la muntanya de Montserrat; i a l'O, les serres del Port del Comte, Boumort, el Montsec, etc...

Des d’aquí ens enfilem direcció E cap al Coll de la Tartera, que a aquestes hores ja està ple de gent que puja o baixa per la Tartera.

3h. Coll de la Tartera. Ja al coll tornem a trobar les marques de PR que ens portaran fins el Lluís Estassen novament.

Aquí tenim dos opcions. Seguir les marques del PR com indica un cartell just al començament de la tartera, o baixar tartera avall, esquiant sobre roques durant gairebé 400 metres de desnivell. Jo escullo la segona opció, entre d’altres coses perquè em despisto de les senyals del PR i quan em vull adonar ja estic baixant a salts tartera avall.

En pocs minuts entrem al bosc novament.

4.00h. Refugi Lluís Estassen. Des d’allà, després de la merescuda cervesa i d'acomiadar-me del guarda del refugi, baixo cap al cotxe on estic en menys de 10 minuts. 

Han estat un parell de dies de soledat per la muntanya, la veritat és que he carregat les piles per una temporada. Aquests moments sol, en un entorn així són d'aquells que et duren al cap durant molt de temps. 

Aresta del Benicadell (1.104 m)

Juliol 2014

Aquest diumenge Poli, Cuqui i jo (Carlos) ens n'anem cap al límit de la província entre València i Alacant per tal de fer una de les arestes clàssiques del País Valencià, l'aresta del Benicadell.

Dades d'interès:

- Distància: 6km

- Desnivell: 700 m

- Temps; 8h (1h des de la casa forestal fins l'inici de l'aresta, 6h d'escalada, 1h des del final de l'aresta fins el cotxe)

- Material necessari: corda de 60m (amb una de 40 metres podria servir), algun fissurer (la ruta està poc protegida en alguns punts) i cordinos.

- Accés: carretera entre Beniatjar i Rafòl de Salem

L'accés a l'aresta es realitza a través d'una pista forestal que trobem al kilòmetre 15 de la carretera comarcal entre Rafòl de Salem i Beniatjar. Aquesta pista forestal, en bones condicions ens condueix a la caseta forestal on deixem el nostre cotxe i comencen a caminar cap a l'inici de l'aresta. Agafem la pista forestal que es troba just davant la casa i que està tancada per una barrera, en aproximadament 500 metres agafem el camí asfaltat que ens surt a l'esquerra. Després de la primera rampa esfaltada, a la dreta surt una senda ben marcada que és la que ens deixarà just al peu de l'aresta, que tenim a la nostra dreta durant tot el recorregut. 

Al principi ens costa trobar l'inici, just al peu de l'aresta es veu una petita cavitat amb una roca més blanca a l'esquerra de la mateixa. Allà tenim el primer paravolt que ens indica l'inici de l'escalada. Aquest primer llarg és un dels més complicats que ens trobarem durant l'activitat d'avui, es un pas de IV que traça una diagonal a esquerres que està poc protegit. Cuquí que s'inicià avui en l'escalada se les veu i se les desitja per fer aquest primer llarg però Poli que va de primer i està en la primera reunió ajuda a Cuqui a arribar fins allà, cosa que li fa agafar confiança i poder realitzar tota l'activitat amb nosaltres. 

Poli obrirà tots els passos més complicats i jo aniré davant durant part de l'aresta on l'exposició no sigui tanta.

Després dels dos primers llargs l'aresta es posa menys vertical i ens permet avançar amb més facilitat. Tota l'estona es manté molt entretinguda i sobre tot molt aèria. Té alguns passos més complicats però es va fent amb bastant tranquil·litat.

A meitat aresta, en un moment on jo vaig davant tenim un dels ensurts del dia, al baixar un resalt de roca de mig metre aproximadament trepitjo una petita pedra del terra i el turmell se'm torça provocant-me un esquinç al lligament extern del turmell. Noto un cruixit i un dolor insuportable, se m'infla ràpidament i ens fa pensar en el pitjor. Estavem al mig de l'aresta i amb un turmell trencat l'única solució hagués estat trucar al 112 i esperar un rescat. Per sort no és tant, després de 15 minuts el dolor va disminuint i em permet deixar el peu al terra, així que amb molt d'esforç i paciència per part dels meus companys continuem l'aresta amb ganes d'arribar al final lo abans possible.

Després d'això ens queden un parell de passos complicats, el pas del cavall, pas molt estret i aeri que hem de passar a cavall. I per últim un pas de IV+ que es passa per una esquerda que trobem a l'esquerra d'un diedre just abans d'arribar al cim del Benicadell. Després d'això el cim, per fi el cim.

Ara sols ens queda 1h de senda molt clara cap al cotxe. Una hora que se'm fa eterna amb el dolor al turmell a cada pas.

Activitat molt i molt recomanable, entretinguda, aèria i amb passos exposats però segurs.  

MALADETA (3.308 m)

MALADETA HIVERNAL

És principi de maig i el nostre objectiu és el Maladeta, en condicions hivernals. Arribem cap a les 7 del vespre a l'aparcament de Llanos del Hospital on deixem el cotxe i comencem a gaudir de les primeres passes cap al nostre objectiu del dia que no és altre que el Refugi de la Renclusa. 

A l'estiu, a causa de la gran afluència de senderistes, la pista que condueix des de Llanos fins a la Besurta també roman tancada, però hi ha un servei d'autobusos per arribar fins a la Besurta. A l'hiven aquesta pista es converteix en una pista d'esquí de fons i l'única possibilitat d'arribar a la Besurta és o amb esquís o caminant. Ara hi ha poca neu i l'opció no pot ser altra que fer aquest trajecte a peu. 
El camí avança còmodament per arribar a la Cabana de la Besurta (1.890 m) en aproximadament una hora. Des d'aquest punt ja podem veure el Refugi de la Renclusa al vessant de la muntanya. Seguirem pel PR HU-29 en direcció sud, deixant el sender que en direcció est ens portaria fins al Forat d'Aiguallut.
En 40 minuts aproximadament arribem al acollidor refugi de la Renclusa. Quan arribem confirmem el que hem estat pensant durant la pujada al refu, la millor opció hagués estat pujar amb els esquís, les mes de 50 persones que ens trobem al refu han escollit aquesta opció, serà per algun motiu no?... Demà crec que ens espera un dia dur d'obrir traça però també ens ve de gust una mica de tortura física...

Ens llevem a les 6 del matí, cap a les 7 estem sortint del refu. Al principi sembla que la neu està dura i que no serà tan dur com pensavem, però res més lluny de la realitat. En poc de temps tenim neu fins als genolls i la pujada comença a complicar-se. Tenim diverses possibilitats d'ascensió. La primera, continuar la clàssica ruta cap l'Aneto, per on va molta gent i per on hi ha una traça que ens facilita l'ascens. Escollim aquesta opció ja que ens permet pujar una mica més còmodes. 

Sobre 2.700 metres la traça que seguiem es desvia molt a l'esquerra cap als Portilló Superior així que decidim continuar recte ara si obrint-nos la traça nosaltres mateixos. 

 L'esforç és gran, ens anem rellevant en la dura tasca i a poc anem guanyant alçada fins arribar al peu de la canal que ens pujarà a l'aresta cimera.

Al peu de la canal decidim encordar-nos, la neu està molt tova i tot i que no sembla gaire perillós podem evitar qualsevol ensurt. Hi ha molta gent pujant i baixant, a més a més veiem que molts dels que estan en la canal es veuen molt insegurs i la seva progressió és molt i molt lenta a més de torpe i perillosa. Serà millor posar-nos a la feina i pujar el més ràpid possible per evitar que un mal pas d'algú ens posi en problemes a nosaltres. Pugem els 50 m de desnivell i ja estem a l'aresta cimera, ara sols ens queda una progressió entre neu i roques de poc pendent per gaudir d'aquest cim tan maco. 

Han estat 4 hores de pujada, dura però molt divertida i maca. 

La baixada la fem molt més ràpida que la pujada, la neu ara si està molt tova i ens permet avançar amb molta facilitat. 

En poc més d'una hora estem a la Renclusa, mengem una mica i continuem la baixada fins Llanos del Hospital on tenim el cotxe. 

Dos dies de muntanya que ens carreguen les piles fins la seguent escapa. 

Mont Blanc (4.808m)

JULIOL 2013

Ja us avanço que aquest cop si, hem vingut tres anys al massis del Mont Blanc i a la tercera el temps ens ha deixat pujar al seu cim més conegut, segurament no el més maco, però nosaltres el teníem entre cella i cella des de l'estiu del 2011.

Aquest cop plantegem l'ascenció de forma diferent. David, el nostre guia té l'agenda una mica complicada i sols té dos dies lliures i són just els dos dies següents a la nostra arribada. Així doncs no farem cap ascensió previa als Alps que ens podria servir per acostumar-nos a l'alçada i el primer que farem serà intentar el Mont Blanc. 

L'estragegia també estarà una mica diferent. Nosaltres tenim un dia lliure abans que David ens pugui acompanyar així que pujarem a dormir a Tete Rousse i l'esperarem allà, ell ens recollirà l'endema per guiar-nos en la pujada a Gouter primer i al cim si es pot el dia següent.

Així doncs arribem el divendres 5 de juliol a l'aeroport de Ginebra. Altres cops hem vingut amb el nostre cotxe o hem llogat un cotxe a l'aeroport per anar a Chamonix, aquest cop escollim agafar un transfer. Hi ha línia regula de l'aeroport fins a Chamonix, però nosaltres ens posem amb una de les moltes empreses prívades que fan aquest trajecte amb major freqüencia. Us deixo el link a l'empresa amb la que nosaltres vam contactar, però hi ha moltes. 

Ens allotgem a la gite "Le Chamoniar Volant",  ens permeten deixar les coses guardades mentre estem fora a la muntanya, cosa que sempre va bé. El preu és dels més economics que hi ha pel voltant, i el tracte no diré que és afectuos però no és dolent.

Dissabte dia 6 (Pujada a Tete Rousse, 3.167m)

Comença el lio. El telecabina de Le Prarion està tancat aquest any a causa d'un incendi que ha habut durant l'estiu així que hem de buscar una altra opció per agafar el "Trainway du Mont Blanc" que ens pujarà aquest any si fins "El niu d'aguille". 

A partir d'aquí unes tres hores de marxa fins al refu de Tete Rousse. Al principi es puja per una senda molt trepitjada que va creuant algun neveret, després agafes l'aresta que et puja fins al regugi. El camí fins aquí no presenta cap complicació tècnica.

Arribem just a hora de dinar, com no cus-cus. El company Xavier no perdona un cus-cus als Alps ni que el matin...

Després de dinar tenim temps per estudiar la primera part del que ens espera demà. L'aresta que puja fins a Gouter. Des d'aquí realment impresiona, es veu una paret de roca al davant que sembla imposible que es pugui pujar, després un cop posats en feina comproves que no és per a tant, i que amb molta atenció es puja bé. A més ja vam estar l'any passat allà dalt i ho tenim present.

Tot i que sabem que es puja bé, veure la "bolera" tanta estona posa nervios. Aquell corredor de neu que s'ha de creuar horitzontalment i que continuament cauen perdres és un lloc que causa molt de respecte. Estat allà presenciem un accident que no acaba en desgracia perque la neu està molt tova i un noi (espanyol) que ha relliscat al corredor acosegueix frenar-se 50 metres mes avall. Si la neu hagués estat dura l'accident hagués tingut conseqüències tragiques ja que des d'allà fins a la glacera de Bionnassay la caiguda és mortal.

Ben d'hora sopem i ens n'anem a dormir, el dia no ha esta molt cansat però volem descansar per estar forts els dies que ens venen. A més un cop el sol s'ha amagat les temperatures cauen en picat i tampoc hi ha gaire cosa a fer.

Diumenge dia 7 (Pujada a Gouter, 3817m)

Ens aixequem cap a les 9h, no tenim presa, David, el nostre guia passarà a per nosaltres cap a les 10h apròximadament. Després tindrem moltes hores per davant a Gouter però volem creuar la "bolera" abans que el Sol escalfi la neu i comenci a deixar caure pedres corredor avall. Un te, unes pastes i tot el material a punt per quan arribi David. Aquí podem deixar material que no ens calgui, ja que demà tornarem a baixar per aquí i podem recollir-lo. Les taquilles tenen clau i ens  la podem emportar amb nosaltres, així que el que deixis estarà segur.

David passa puntual a per nosaltres, és una màquina, el que a nosaltres ens va costar tres hores, a un ritme molt tranquil, ell ho ha fet en no arriba a dos, el que us dic, una màquina.

Comencem la pujada, estem molt animats i no parem de parlar, però a mi no se'm va del cap la "bolera", em posa molt nervios, quan ens anem apropant es fa el silenci, tots tres sabem que és un punt clau. Sols arribar hi ha un desprendiment, baixen pedres i gel i veure a la velocitat que passen per davant nostre ens recorda que la cosa és seriosa. Ens preparem i en decidim a atacar el corredor, passem a bon ritme, has de creuar el més ràpid possible, però sense descuidar la seguretat, un mal pas, una entrevancada i les conseqüències ja les coneixem. 
Tot surt bé, passem sense cap problema. Ara ajudant-nos d'unes cadenes i maromes anem escalant l'aresta fins a Gouter. L'aresta mor just al refugi vell de Gouter que està en procés de desmantelament. El vas veient durant quasi tota l'ascensió però sembla que no arribaràs mai. Es una trepada, amb grau 4 com a màxima dificultat que ens costarà unes 2h30min. Fem quasi tota la pujada amb els grampons posats, ja que la roca es mescla amb el gel, tot i que en algun moment on hi ha més roca decidim treure'ls per trepitjar amb més seguretat.

Després de les dos hores i mitja arribem dalt de l'aresta. Un cop superes el refu vell, pujes una pala de neu d'uns 20 metres i les vistes et deixen completament glaçat. El paissatge és, ara si, un paissatge d'alta muntanya. Gel i neu per tot arreu, seracs penjant que sembla que aniran muntanya avall en qualsevol moment,... El refu està a 5 minuts així que decidim anar cap allà, deixar tot el material i sortir fora a gaudir de l'espectacle.

El clima a Gouter és estrany, es veu gent amb mal de cap, cares molt serioses i es respira la tensió del que ens ve per davant. La jornada a l'endemà començarà ven d'hora i al refugi tampoc hi ha gaire cosa a fer, així que esperem el sopar amb ganes i després marxem rapidament a dormir. o intentar-ho com a mínim.

Dilluns dia 8 (Dia de cim)

Ens llevem d'hora, cap a la una i mitja de la matinada, l'intenció és sortir cap a les 2:30h com a molt tard. Calculem unes 4h o 4h30min per anar bé fins el cim i després hem de baixar fins al Niu d'Aguila a agafar el tren. Així que la jornada serà llarga.
Jo no he passat gaire bona nit, normalment dormo sense problemes als refugis, aquesta nit però no ha estat així. M'he despertat molts cops i m'he aixecat amb un lleuger mal de cap, no se si serà l'alçada, els nervis,...
Mentre esmorcem el cap sembla que es va posant al lloc, el dia és molt bo, gens de vent i sense nuvols. Així doncs, seguint els plans previstos a les 2:30h ens posem en marxa. David va davant, el segueix el Xavi i jo vaig l'últim. L'ordre és el lògic, David ha de tenir prop a Xavi ja que dels dos és el que més pes té i a qui li costaria més aguantar-lo en una posible caiguda.

Sols sortir del refu el terreny és pla durant els primer 15 min. però es veuen les llums dels frontals de la gent que ha sortit abans molt amunt, i sabem que en poc de temps la cosa es posarà tiesa i ens tocarà esforçar-nos de valent. 
Comencen les rampes dures, per una pala de neu ampla i amb traça overta dels dies anteriors. En aquests moments no es té cap sensació de perill, això si, mantenim la tensió i com sempre intenten no tenir cap entrevancada que podria ser molt perillosa. 

Després d'una hora i mitja de pujada arribem al refugi-observatori de Vallot. Portem un molt bon ritme i tot i que sembla que ja tenim molta part de la pujada feta sols estem a 4.200m, encara ens quedem 600m de desnivell per davant. Aquí paradeta per abrigar-nos, tot i que el dia no és gens fred l'alçada no perdona i la temperatura comença a baixar, a més s'apropa la sortida del sol que sabem que és el moment més fred del dia.

A partir d'aquí i després de travesar el plató que tenim davant comença " l'aresta de les bosses", on el terreny es posa més complicat i una caiguda en aquesta fina aresta si que seria fatal. 
El platò de Vallot és un dels llocs més perillosos de la ruta els dies de mal temps. És molt difícil agafar una referencia per escollir el correcte camí de tornada, pel que és fàcil perdres i tenir molts problemes si les temperatures són baixes.

Continuem la nostra pujada. El ritme és molt bo, i com David ens diu, no es qüestió de correr si no d'anar fent... Fins els 4.600m aproximadament no tornem a fer una paradeta. Xavi necessita agafar una mica d'aire, no he parat gaire en tota la pujada i necessitem 5 minutets de descans. Un traguet de te calent i continuem. Sols ens queden 200m, estem veien el cim i això ens dona forces per continuar.

Just quan estem arribant al cim 6:15h (3h45min des de la sortida de Gouter) surt el sol. L'imatge no pot ser millor, la veritat és una sensació difícil de descriure. Estas al punt més alt dels Alps, el dia, tot i els nuvols que comencen a apareixes, és casi perfecte. Ni vent ni fred. Després dels dos últims anys on el temps no ens ha deixat arribar fins aquí, l'emoció és molt gran. A més a més no hi ha gaire gent al cim, pot ser som 10 persones i s'està molt tranquil. 

Tot i que ens quedariem allà molt més temps sabem que no podem baixar la guardia fins d'aquí unes hores, com a mínim fins que passem la "bolera" un altre cop.
Fem les fotos de rigor, i després de 20 o 25 minuts al cim comencem la baixada. A l'aresta ens anem creuant a gent que lluita i s'esforça per arribar a dalt, algun d'ells realment amb molt mala cara, amb un ritme tan lent que ens fa patir imaginant-nos la seva tornada. Bé, cadascu ha de ser conscient dels seus límits i tots som grans per saber on ens posem.

La baixada fins a Gouter és bastant ràpida, ens trobem bé. Tot i que ara soc jo qui comença a notar els simptomes del cançament, a la última pala abans del refu se'm comencen a carregar els quadriceps, i ens queden 5 o 6 hores més de baixada. En 2h30 min aproximadament estem a Gouter, són les 9 del matí, fa just 6h30min sortiem d'aquí amb l'ilusió i les ganes d'estar a dalt del Mont Blanc, i ho hem aconseguit.

Mirem els horaris dels trens que surten del Niu d'Aiuguille. A les 13:30h surt un que pensem que podem agafar per tal d'arribar a bona hora al vall. Això vol dir que no tenim gaire temps a perdre ja que el destrepe de l'aresta fins a Tete Rousse serà lenta.

Ens enfilem cap avall sense perdre més temps i tal com preveiem en 2h més o menys estem un altre cop davant de la "bolera". Aquest pas em posa molt nervios, més del que ho he estat en la resta de la muntanya. És un lloc imprevisible, en part depén de l'atzar i no pots evitar el neguit que això dona. Ens preparem, mirem que no hi hagi caiguda de pedres en aquell moment i ens llancem a travessar-lo amb precaució però sense encantar-nos.

A Tete Rousse, fem el te de rigor per hidratar-nos una mica i agafar forces. També deixem les poques coses que ahir vam deixar a la taquilla i marxem cap a la pròxima i definitiva parada.

Ara si, la tensió desapareix i comencem a gaudir de la nostra ascensió, ens queden dues hores fins al tren però el perill és mínim i la tensa calma que tenim fins ara es converteix en felicitat i tranquilitat.

Els meus quadriceps comencen a estar molt tocats, la baixada fins al Niu d'Auguille se'm fa eterna, el dolor a cada pas és molt intens i sols tinc ganes de seure i descansar. Però hem d'arribar abans que surti el tren de les 13:30h així que el dos ca.....que m'acompanyen no em donen ni un moment de treva.
A le 13:20h arribem a la nostra destinació.

Han estat 11 hores de lluita, d'ilusió, de tensió, de pau i sobre tot d'alegria, de molta alegria. No és pot demanar res més no?. Sentats al tren de camí cap a casa les cares de Xavi i meva reflecteixen tots aquests sentiments, estem cansats, molt cansats però ens hem instal·lat en una calma interior dificil de descriure. Avui la birra que ens farem a Chamonix segur que té un regust diferent.

Mont Blanc du Tacul (4.248m)

Juliol 2012

El dilluns  10 de juliol fem treking pel vall de Chamonix per estirar una mica les cames i preparar la següent aventura al Mont Blanc du Tacul. Pugem a la "Glacera du Tour", situada dalt del refugi d'Albert 1er (2.706m). Aquí s'arriba des de Le Tour, al fons del vall de Chamonix. 

El dimarts 11 de juliol comencen les coses serioses un altre cop. L'objectiu és el Mont Blanc du Tacul de 4.248m d'alçada.

El dia comença d'hora, hem quedat a les 8 amb David el nostre guia al telecabina de l'Aiguille du Midi, que ens pujarà a a 3.842m d'alçada en 20 minuts aproximadament, on comença la nostra ruta. David farà la mateixa ruta amb un client així que Xavi i jo haurem de ser autònoms a la muntanya. 
A les 6 del matí ja estem esmorzant a la gite on estem hospedats a Chamonix. Allà esmorzant coneixem a Joaquim Aguado, un madrileny que ens pregunta pels nostres plans al escoltar que parlem castellà. Ell ens diu que avui farà el mateix que nosaltres, Tacul, per dormir al refugi de Cosmics i fer l'endemà el Mont Blanc per la ruta dels quatremils. En aquell moment no podiem preveure que va passar a l'endemà, la tragèdia apareix al Mont Blanc i ens recorda que estem a un lloc on perdre la vida és algo que pot passar i no sempre depén de nosaltres, la muntanya té les seves propies regles molts cops. Juaquin Aguado, mor en la travessia del coll del Tacul al coll del Maudit.

El dia és inmillorable, sol, sense vent....Arribem a l'Aiguille du Midi, i amb aquestes sortim a l'aresta que ens portarà al "Plato de Midi".

L'aresta realment impresiona, no té més de dos pams i els patis als dos costats són dels que no permeten cap ensopegada. Amb molta atenció sotim i comencem la baixada de 300m que ens porta al "Plató de Midi" amb el refugi de Cosmics al fons.

 A partir del platò la pendent és considerable i ens toca apretar les dents de valent. Aquí teniu el que ens queda per davant, amb el Tacul a l'esquerra de l'imatge. Nosaltres pugem per la ruta normal, fins el coll per la dreta del tiangle de tacul (formació rocosa que es veu a l'esquerra) i després per l'aresta fins el cim.

El dia com us he dit comença amb una climatologia inmillorable, però aquí tot pot canviar ràpidament. A meitat pujada comencen a pujar els nuvols des del fons del vall, i en una hora ens han tapat per complet. A més a més el vent comença a bufar fort. Just al arribar al coll del Tacul (4.100m aproximàdament) decidim donar la volta i tornar ràpid  a la seguretat del vall. 

Ningu ha fet cim avui tampoc, 2 cordades s'ha quedat a 50 m del cim, just sota la formació rocosa del mateix.
                                

Mont Blanc (4.808m)

Juliol 2012

La nostra intenció és fer el Mont Blanc per la denominada "ruta normal", la que puja pels refugis de Tete Rousse (3.167m) primer i refugi de Gouter 3.817m) després. 

Plantegem l'ascensió en dos dies: el dissabte dia 7 pujarem a fer nit a Tete Rousse i la matinada del 7 al 8 sortirem cap al cim.

El primer dia transcorre sense cap incidència significativa. Comencem el dia al telecabina de Prarion (Les Houches) que ens deixa al Bellevue, on agafarem el Trainway du Mont Blanc. Aquest cremallera arriba fins al Nid d'Aigle (2.370m) però per unes obres d'acondicionament de la via aquest ens deixa a una parada intermitja que han improvisat i que esta 1.900m aproximadament (així doncs casi 500m més de regal).

La pujada fins Tete Rouse ens dura unes 3h aproximadament per una senda ben marcada. El continu pujar de gent fa que sigui impossible perdre's fins al refu.

Tete Rousse és un refu molt còmode i bastant nou com es pot veure a les imatges. No és gens barat per això i més si puges sense reserva, si tenen lloc i no tens reserva et pots quedar al mòdic preu de 150 euros si no recordo malament.

                           

Un cop a Tete Rousse comencem a confirmar les males prediccions de temps que ja sabíem. Comença a tapar-se i sobre tot comença el vent. Així i tot nosaltres ens n'anem d'hora a dormir amb la intenció de sortir a les 2 del matí direcció al cim del Mont Blanc, salvant un desnivell de 1600m. 
Una altra opció hagués estat pujar fins a Gouter a fer nit i sortir des d'allà cap al cim, on "sols" hauríem de salvar 1000m de desnivell fins el nostre objectiu. Però reservar a Gouter no és fàcil i nosaltres no ho hem pogut fer.
A la mitja hora de marxar a dormir la guarda del refu rep les noves prediccions meteoròlogiques i ens diu que les prediccions han empitjorat, s'espera vent de fins a 100km/h a la "Aresta de les Bosses... "Jo no us dono esmorzar, si voleu sortir a les 2 com a mínim jo no serè còmplice", aquestes van ser les seves paraules, i nosaltres molt obedients retardem l'hora de sortida a veure si la cosa millora.

Sortim cap a les 7 del matí, sabent que avuí no serà el dia que farem el Mont Blanc. Com a mínim volem arribar a Gouter, per tal de coneixer una mica la ruta i poder fer un intent de forma autònoma (sense el nostre guia, David) en els pròxims dies.

Sols sortir de Tete Rousse ens trobem amb la famosa "bolera". Es un lloc que et posa molt alerta, has de creuar un corredor de neu on contínuament cauen pedres. Creuar el més ràpid possible i sense cometre errors és l'única opció, a part de resar si ets creient per tal que durant el minut aproximadament que dura la travessia no caigui cap pedra que t'arrossegui cap al fons de la glacera. A partir d'aquí una aresta bastant dreta que et puja fins a Gouter.

                                                                      

Despres de 1:30h d'escalada van decidir que el temps no acompanyava i que cancel·laven l'ascensió. Ningú va fer cim aquell dia. 
Un grup de Madrid que vam conèixer a Tete Rousse ens dirà l'endemà amb una cervesa a Chamonix que al refugi de Ballot (4.200m) es van amuntegar unes 40 persones ja que el vent que feia fora els tirava al terra i en aquestes condicions era imposible afrontar el que els venia, la fina "Aresta de les bosses".

Tornada cap a Bellevue plovent i nevant...però saben que unes hores estarem calents un altre cop i amb una bona cervesa a la ma, celebrant l'experiència viscuda, amb una mica de pena per no aconseguir el cim però amb l'alegria de les sensacions que hem tingut.
A més a més sabem que l'any vinent el Mont Blanc ens espera, motiu més que suficient per estar contents.