Dia 4 (20 de juliol)
Les previssions no són les esperades i lamentablement hem de suprimir la nostra ascensió al Mont Blanc per la ruta dels Quatremil. I tota la zona està igual, la qual cosa ens deixa poques alternatives.
Avui hem anat a escalar, la veritat que aquí a qualsevol lloc trobes gent en cordes, piolos, etc., el lloc és diu Les Gallards, i aquí la canalla de Chamonix s'inicia en l'escalada... i nosaltres.
Dia 3 (19 de juliol)
Avui ja hem quedat amb el David, Vicent i Jesús, marxen cap a la Petite Aiguille Verte, una clàssica aresta dels Alps.
Agafem el telefèric de les Grands Montets i en menys de 15 minuts ens deixa a 3200 metres d'alçada.
La aproximació a la base de la cresta, discorre per terreny glaciar amb vistes espectaculars als glaciars del Argentiere i el glaciar de Tour al esquerra i la Mer de Glace a la dreta.
Trobem molta gent a la cresta i ens obliga a desviar un poc l'escalada, fet pel qual la ruta resulta ser més entretinguda. Després d'escalar al llarg d'unes 3h, arribem al punt més alt de la cresta, a uns 3500 metres d'alçada. La cresta en tot moment és aérea tenint patis de centenars de metres de caiguda lliure, fet pel qual l'activitat ha resultat més gratificant i emocionant, llàstima de la ventisca que a última hora ens ha fet baixar de forma més ràpida de l'esperada.
Dia 2 (18 de juliol)
El dia comença d'hora, a les 3:30 h ens aixequem i després d'esmorçar i agafar forces sortim (4:15 h) cap al cim del Gran Paradiso. Al principi i de nit el camí no és clar del tot, hi ha moltes fites i sembla que cadascuna vagi per lliure, però al final totes van a parar al mateix lloc i l'arribada a la glacera no té més complicació.
Un cop arribem al peu de la glacera i mentres ens posem l'arnes, grampons,... comprovem que al cim ens trobarem amb l'embús típic d'aquest pic. Comencem la pujada per la glacera, no té perdua, a part de tota la gent que va davant nostre i ens va indicant una mica el camí, la traça que hi ha està molt marcada. Després de 3 hores de pujada, a trams molt intensa i altres menys, arribem a l'aresta que ens portarà al cim. Com ja pensavem hi ha molta gent, l'aresta que condueix al cim és molt estreta i exposada així que l'anada i tornada de gens ens dificulta moltissim el nostre pas.
Després de mitja hora per a fer 20 metres decidim no arribar a tocar la madonna que hi ha al cim i anar-nos-en cap a baix. A 5 metres de la madonna hi ha un pas molt exposat, amb temps i sense tanta gent no té més dificultat però veient que necessitavem molt de temps i un suposava un risc innecessari vam decidir baixar.
La baixada és molt comoda i en dues hores i mitja estem de tornada al refugi i en una altra hora i mitja més estem al parking.
Al final el temps ens ha respectat i després de la plutja que ens va acompanyar en la pujada al Vittorio, un dia espectacular ha fet que els cantellers `puguem gaudir d'un primer 4.000 maquissim.
Dia 1 (17 de juliol).
- 11:24 h. Pareix que la climatologia no acompanya als nostres companys. En l’eixida des de Chamonix cap a la vall d’Aosta la pluja es molt intensa, tot i que esperen una millora de les condicions cap a dimecres, la previsió no es massa esperançadora...
Arribem al camping Gran Paradiso, on deixem la nostra furgoneta i des d'on començarem el nostre cami cap al refugi Vittorio Emmanuele. Com tot el camí de vinguda, la plutja no para i la voira no ens deixa veure més de 200 metres. La idea és pujar al refugi i demà veure si podem sortir o no.
El camí al refugi no té perdua, primer per una especie de pista que va per vora riu i després, passada una construcció del que pot ser sigui un alberg, per una senda molt marcada que arriba fins al mateix refugi Vittorio Emmanuele (2.735 m).
Després de 2h i mitja caminant baix la plutja, arribem al Vittorio. El refugi és molt maco, i el tracte immillorable.
Ara sols queda la cervesa de rigor, sopar i anar-nos-en a dormir esperant que les prediccions es compleixin i demà sigui un bon dia.
