ALTA RUTA DEL MONT ROSA

Del 7 al 11 de juliol de 2015

Al voltant de Zermatt hi ha més de 29 muntanyes de mes de 4.000 metres d'alçada, evidentment plantejar-se-les totes en una sola estada és un projecte molt ambiciós. Nosaltres escalarem alguns d'aquests cims, realitzant una ruta circular que transcorrerà quasi en la seva totalitat per la vessant italiana del massís del Mont Rossa.

A la ruta que ara descriurem ascendirem els següents quatremils: Breithorn Occidental (4.161m), Breithorn Central (4.160m), Pollux (4.091m), Castor (4.226m), Muscle del Naso Liskam (4.100m), Piramide Vincent (4.215m),  Punta Zumstenin (4.563m), Punta Gnifetti (4.554m) i la Punta Duforspitze (4.634m). Nou quatremils en els 5 dies de ruta, que no està malament.

Dormirem als refugis: Refugio Guide della Val d'Ayas (3.420m), Refugio Quintino Sella (3.369m), Ref. Città di Mantova (3.498m) i al Ref. Monte Rossa Hütte (2.883m). I de camí passarem a visitar el refugi més alt d'Europa, el Refugi Regina Margherita (4.554m).

Dimarts 7 de juliol 

La nostra ruta comença a Zermatt, població que no necessita presentació i que deixarà un record inesborrable en les nostres butxaques, al igual que tota la ruta, com se les gasten els suïssos i italians que tenen a la vora... Per arribar a Zermatt has de deixar el cotxe a Tasch, i des d'aquí agafar un taxi o el tren per arribar-hi. Nosaltres pugem amb tren (preu del bitllet 16,40€ anada i tornada).

Un cop a Zermatt, ens dirigim a la part alta on agafarem el telecabina i que ens puja a a Klein Matterhorn (3.883m), alçada molt semblant a la de l'Aguille du Midi, per als que coneixeu la zona de Chamonix. Preu: 65€ sols anada. Agafem sols anada ja que la tornada a Zermatt la farem amb el tren cremallera al Gornergrat i que nosaltres agafarem en l'estació intermitja de Riffelberg (2.582m).

Un cop al Klein Matterhorn, ens posem els grampons, que ja no ens treure'm gairebé mai durant tota la ruta, i ens dirigim al primer dels quatremils que ascendirem.

El Breithorn Occidental, considerat un dels quatremils més fàcils dels Alps i que en dues hores aproximadament ascendirem. El cim es veu sols surts del telecabina, es un cim arrodonit i sense cap dificultat tècnica.

Sols hem de superar un desnivell de 350m els pulmons ens avisen que fa unes hores estavem a 1.000m i ara a 4.161m (2h).

Un cop al cim i seguint la direcció Est que portavem baixem fins al coll de la Sella per una fina però segura aresta, sempre amb la precaució de no tenir cap ensopegada i fixant-nos on donem el següent pas, sempre el és important quan estàs en terreny glacial.

Un cop al coll, seguim direcció Est per accedir al següent cim, el Breithorn Central (4.160m). Tots dos estan considerats com cims independents.

Un cop aconseguida aquest segon cim tornem al Coll de la Sella (2h 45min) descendim direcció sud cap a la glacera i el refugi on dormirem aquesta jornada, el Ref. Val d'Ayas, on arribarem 2h 45min des del Coll de Sella i després de passar per la base del Pollux.

Han estat 5h 30min d'activitat, etapa curta però on l'alçada del primer dia es deixa notar i fa que arribem al refu amb moltes ganes de descans. 

Ref. Val d'Ayas

Dimecres 8 de juliol

El nostre destí d'avui serà el Refugio Quintino Sella, després d'escalar el Pollux i el Castor. La jornada comença d'hora, sortim a les 5:15h i comencem a pujar desfent el camí del dia anterior fins a la base del Pollux.

En 1h 30min arribem, agafem una mica de forces amb un bon té calent i alguna cosa de menjar, deixem les motxilles i comencem a escalar el primer cim del dia. L'espoló rocós que ens deixarà sota l'aresta cimera és molt entretingut, equipat amb maromes per facilitar l'escalada. Quan estem situats just a la base comencem l'escalada per el corredor de neu i gel que trobem a la nostra esquerra, després escalem els 50 metres de roca equipada amb maromes fins arribar a una Madonna que trobem a l'inici de l'aresta de neu,

En 1h 30min després estem al cim.

Portem un total de 3h des de la sortida i ja hem assolit el primer cim del dia, gaudint d'un dia espectacular però on comença a bufar una mica de vent que anirà augmentant amb el transcurs del dia.

En 1h estem on haviem fet el diposit de material a la base de Pollux, recollim i ens dirigim al Castor, segon cim que pujarem avui. La pujada al Castor des del coll entre el mateix i el Pollux transcorre per rampes de pendent considerable fins a l'aresta cimera. Els últims 10 metres estan equipats amb una corda fixa que poden facilitar assolir l'aresta. Un cop a dalt el cim és bastant intens, que juntament amb l'aresta que tenim per davant fa que incrementem la nostra atenció i tinguem molta cura en cada pas que donarem fins al cim.

La neu està bastant bé tot i que el nostre pas per l'aresta va provocant petits allaus cap a la vertent nord que ens provoca certa inquietud. 1h 30min després de baixar del Pollux fem cim al Castor, cim de 4.226m  amb unes vistes increïbles que ens deixen meravellats durant uns minuts. 

Seguint per l'aresta que teniem coronem els diferents cims secundaris del Castor. El refugi on passarem la nit ja és visible, però encara tenim 1h 30min de camí com a mínim. La baixada i el plató on està el refugi està ple d'esquerdes, hi ha traça que va guiant-nos per la millor direcció però ja fa bastant calor i alguns ponts de gel que utilitzem per creuar les esquerdes comencen a estar perillosos, així que haurem d'augmentar les precaucions fins arribar.  

La baixada s'ha fet una mica més llarga del que pensavem i són les 12:45h (7h 30min d'activitat) quan arribem al refugi

.

Ref. Quintino Sella

Dijous 9 de juliol

Avuí ens dirigim cap al Refigio Città di Mantova, passant per una de les dificultats tècniques més importants de l'alta ruta, el muscle de Nasso del Liskam. Aquest muscle es supera després d'escalar 100m de gel de 70º i fer una travessa horitzontal molt exposada.

Durant tota la nit ha estat bufant el vent de valent, un vent que ens dificulta mantenir-nos de peu quant ens enganxa bé. Alguns guies es debaten entre passar el muscle del Nasso o baixar per la vall i anar cap al Ref. Mantova per un camí alternatiu. David, el nostre guia ho té clar, nosaltres pel muscle del Nasso. Amb aquestes sortim del refu, són les 6h del matí.

En 1h 45min estem als peus del Nasso. Realment la paret es veu dreta des d'aquí, encara que com sol passar un cop hi ets a dins el desnivell no és tant.

Descansem una mica, ens equipem amb les eines d'escalada ens posem mans a la feina. David va fent llargs de 40-50m i muntant reunions per tal que la nostra escalada sigui més segura. Fa un vent considerable, anem assegurats, però així i tot la tensió és alta.

A poc a poc anem escalant aquest mur fins arribar al muscle del Nasso, encara ens queda però una travessia en horitzontal que dona bastant mal rotllo degut al pati que ens queda a la nostra esquerra, així doncs hi ha que extremar precaucions. 

Un cop superat aquests moment de tensió se'ns apareix davant nostre una visió del vall que formen el Liskam, Piràmide Vincent,.. que no ens deixa indiferents, el dia és perfecte, el vent en calma i les vistes espectaculars, estem sense paraules...

Han passat 3h 15 min des de que hem sortit del refugi. No ho sembla, però ens queda una baixada molt empinada cap al plató que veiem al davant, una baixada que amb neu en males condicions també tindria les seves complicacions, no és el casa ja que la neu està en perfecte estat i hi ha una traça que facilita molt la baixada. 

Un cop al plató (4h) veiem al davant nostre el nostre següent objectiu, la Piramide Vincent. Hi ha varis quatremils a la zona, però volem estar en bones condicions per a la dura jornada de demà així que decidim sols ascendir la piramide i dirigir-nos cap al refugi Mantova. En una hora estem al cim, el vent es fortísim i no ve de gust estar-hi molta estona allà dalt, tot i les espectaculars vistes, així que foto de rigor i cap al refu.

Cim de la Piramide Vincent

Des de dalt del cim fins al refu tenim una hora de baixada fàcil seguint la direcció de la glacera. Baixada fàcil però com tot el massís plena d'esquerdes així que no podem baixar la guarda fins que posem els dos peus dins del Mantova.

Arribant al refugi Moltova amb el Gniffeti al darrere

Passem el refugi Gniffeti, que queda 200m per dalt del Mantova, nosaltres decidim baixar-hi però, David ha estat en altres ocasions allà i és un refugi molt còmode on el tracte és excel·lent.

Divendres 10 de juliol

 Avui tenim un dia molt dur, ascensió de 1.400m aproximadament  fins la punta Zumstein i posterior descens de gairebé 2.000m fins el refugi Monte Rosa Hutte.
Sortim cap a les 5:30h i comencem la dura i constant pujada cap a la punta Zumstein. Una multitud de gent que surt del Gniffeti se'ns uneix en l'ascensió que tenim per davant. Per tal d'evitar embussos i cues, David augmenta una mica el ritme i comencem a avançar una cordada rere l'altra.

En 1h30min som a cota 4.000, ens queden 250m fins el coll de Lys, on esperem tenir una mica de treva i recuperar forces.
Allà hi som 2h després de sortir del refugi. Quines vistes... ens quedem amb la boca oberta, l'aresta dels Liskams es veu espectacular des d'aquí. Nosaltres som una cordada de 4, massa gent per fer-la, així que haurem d'esperar a millor ocasió per ser-hi allà.
També es fa visible la llarga i oberta glacera que ens espera per a la baixada fins el Monte Rosa Hutte, però això serà després, ara els nostres ulls estan posats en el pròxim objectiu, la Punta Zumstein i la Punta Gnifeti (on està situat el refugi més alt dels Alps, el Refugi Margarita).

 Hem ascendit 1h 30min des del coll de Lys per arribar a la base de la Punta Zumstein. Des d'aquí 15 min i una fina aresta ens separem del cim del dia.
Les vistes espectaculars... En direcció sud els Liskams i la seva cara nord, quin vertigen sols de veure-la, direcció oest l'aresta que ens portaria cap a la Punta Duforspitze, i direcció est la Punta Gnifeti i el Margarita al seu damunt.
I a més a més sense vent, la veritat dona gust estar aquí, es un d'aquells llocs on t'agradaria estar sol i gaudir del moment de calma per tu sol. Tot i que la companyia dels companys de cordada no està malament del tot, jejeje.

Aresta entre la Punta Zumstein i la Duforspitze

Aquí s'està molt bé, però encara ens queden unes quantes hores d'activitat així que  haurem de marxar. Tornem al coll on hem deixat les nostres motxilles per dirigir-nos ara cap al refugi Margarita, sols són 100m de desnivell des del coll però són molt i molt durs, sort que tenim el capuccino calentet que ens prendrem entre cella i cella. 

Punta Gnifeti amb el refugi Margarita

 En 4h d'activitat ens hem enfilat al Zumstein i ara al Gnifeti. Aquí descansem una estona i recobrem forces, encara no ho sabem però ens caldran per a la dura i llarga baixada cap al Monte Rorsa Hutte.

La baixada per la glacera és impressionant, seracs penjats a totes dues bandes, esquerdes a tort i a dret. El silenci en aquest vall és esfereïdor, sols s'escolten els nostres peus trepitjant la neu, res mes... silenci.
El camí fins al refu és llarg, estem cansats i els 4 dies ens comencen a passar factura. A mi les llagues em fan un mal irresistible, sols desitjo el moment d'arribar i treure'm els grampons i les botes.
Durant la baixada veiem el Polux i Castor per la vessant contraria a la que els varem pujar.

A les 13:30h ja hi som al refu. El Monte Rosa Hutte és un refugi construït fa molt poc de temps i que està equipat amb els més moderns dispositius d'optimització de recursos naturals per tal de disminuir els residus creats en el dia a dia. A més a més té un disseny que no ens deixa indiferents. Els tracte,...mmmm...molt suïs. El guarda és molt peculiar, no és mala tipo, però si molt suïs.

Durant la tarda, el Xavi i jo decidim que demà no pujarem al Duforspitze, jo tinc els peus fets caldo, no suporto el dolor i no crec que pugui aguantar la dura jornada de demà amb dotze hores per davant. Xavi decideix acompanyar-me en la baixada cap a Zermat, així que sols David i Poli tiraran cap amunt.

Dissabte 11 de juliol

David i Poli surten a les 5h cap a la punta Dufor, Xavi i jo ens deixem anar una mica i ens aixequem cap a les 8h, sols tenim 3 hores fins a Zermat així que ens ho podem agafar amb calma.

Us penjo unes fotos que van fer els companys que tiraren cap amunt que són realment xules!

Hem gaudit molt d'aquests dies als Alps, l'alta ruta del Mont Rosa és realment impressionant, els guardes dels refugis tenen un tracte exquisit, les vistes xulíssimes,...la companyia immillorable, sens dubte una gran experiència.

Cim de La Muntanyeta (2.550m) i escalada en gel a ARDONÉS

Aquest dissabte l’equip al complet de Cantell i Muntanya ens hem retrobat per passar un cap de setmana hivernal a  la vall de Benasc.

La intenció és fer algun corredor pel nostre compte el dissabte i fer escalada en gel amb David Pujol (guia) el diumenge.

Les previsions meteorològiques no són les millors, divendres dona neu per a tot el dia i tot i que dissabte sembla que farà bo, la neu caiguda deixarà la muntanya molt carregada de neu, amb el perill d’allaus que això comporta i dificultat per avançar que podem trobar-nos. Així doncs haure’m d’escollir bé la zona on anem per minimitzar els riscs.

Dissabte 17 de gener

Parlant amb David decidim que un bon corredor, tal i com estarà la muntanya amb la neu que ha caigut, pot ser el corredor central a La Muntanyeta. 

Corredor central de La Muntanyeta

El corredor es pot assegurar i l’aproximació no és excessivament llarga, que és el que volem pensant amb la quantitat de neu que ens trobarem. Tot i que això de que no és llarga com comprovarem no és del tot així en les condicions en que ens trobem la muntanya.

A les 6:30h ja estem esmorzant,  no volem sortir tard per tal de trobar la neu el més dura possible. Per ascendir aquest cim s’ha d’arribar en cotxe a l’aparcament que trobem abans de Llanos del Hospital, situat a uns 13 km de Benasc i que s’accedeix per la carretera que porta al fons de la Vall del Esera (A-139). Una mica abans del final de la carretera, a ma dreta surt una pista asfaltada que ens deixa en l’aparcament. Allà deixem el cotxe i després d’equipar-nos amb l’equip d’hivern (ARVA, pala, sonda,...) sortim cap al nostre objectiu.

Comencem el dia, Tato, jo i Xavi

Per començar la ruta ascendim fins la carretera que hem deixat prèviament, la seguim fins el seu acabament. El cim de La Muntanyeta es veu just al davant, i també el seu corredor central. Just passant el cartells que indiquen el final de carretera ens desviem a l’esquerra i comencem a ascendir a través del bosc. Hem d’anar buscant el camí ja que qualsevol traça existent està tapada baix dels 40 cm de neu pols que ha caigut el dia anterior. Sempre buscant accedir al plató de baix del cim.

Es fa dur i llarg avançar en aquestes condicions. Direcció N és veu un coll que sembla ser el pas d’accés a la part alta del bosc, on ja no trobarem pins i la progressió serà més fàcil. Després de dues hores i mitja sortim del bosc, arribem a la zona on el risc d’allaus és més alt. Les pales de neu tenen una pendent d’uns 30º i hem de valorar el risc existent. 

La traça que hem trobat ens facilita l'última part de l'ascensió

Hi ha 40 cm de neu pol, no es veuen plaques de vent i sembla difícil que pugui caure’ns tot a sobre. Així que ens donem una mica de distància i comencem a ascendir buscant la traça obert per uns esquiador que veiem just a l’altre costat de rierol que baixa direcció a l’Hospital de Benasc.

Són ja les 12h quan agafem la traça que veiem des de fa molta estona, portem 3h de dura pujada quan per fi, podem relaxar-nos una estona i aprofitar la traça oberta per altres. Aquí ens posem les raquetes, ens ajudaran molt amb aquesta neu ja trepitjada que ens trobem. En mitja hora més estem just al plató de baix del corredor. Mengem alguna cosa, una mica de te i comencem a enfilar-nos a la base del corredor. Tato decideix no continuar, no ho veu clar i prefereix descansar una mica esperant a que nosaltres tornem.

Aquí la pendent és d’uns 40º, ens deixem ara més distància i en mitja hora estem al peu del corredor. Aquí ens encordarem així que arnés, corda, casc, grampons... són ja les dues quan estem llestos per afrontar la part final. 

Xavi i Poli preparant-se per començar el corredor

Surt Poli primer a valorar com està el corredor. Ràpidament ens adonem que la cosa s’està complicant, neu fins a la cintura, triga 15 min en avançar 5 metres. Ens adonem que serà molt difícil poder fer tot el corredor i baixar-lo amb temps suficient d’arribar al cotxe abans que es faci de nit així que decidim deixar-lo pendent per un altre dia on les condicions de la neu siguin millor.

Així doncs baixem a buscar a Tato i retornar tots plegats cap al cotxe. Ara ho fem seguint la traça que han deixat els esquiadors  i no la nostra que hem fet aquest matí ja que sembla que baixí més directe. En una hora i mitja estem de tornada al cotxe.

Han estat 7 hores d’activitat molt dures, i molt maques.

Demà ens espera escalada en gel, quines ganes!!

Diumenge 18 de gener

Són les 7:30h del matí quan David passa a per nosaltres per dirigir-nos cap a l’escola bressol de l’escalada a la Vall de Benasc, el Circ d’Ardonés.

Avui tenim la baixa de Tato, ha passat una mala nit i no es veu amb cor de sortir de l’hotel. El deixem descansant amb la pena de que no acabi el cap de setmana gaudint de la muntanya amb nosaltres.

El Circ d’Ardonés és un petit però preciós circ està situat entre Cerler i Ampriu. Es pot accedir molt ràpidament des de la carretera que puja des de Cerler a Ampriu, en una corba a dretes molt tancada hi ha un petit aparcament des del que surt un pista que s’endinsa cap a les muntanyes.

Gairebé al final de la pista i seguint el rierol per la seva dreta comencem una pujada amb una mica més de pendent seguint una senda al principi i després la nostra intuïció per dins del bosc fins arribar al peu del circ. Hi ha dos nivells on es formen cascades que es poden escalar, tot i que nosaltres hem d’accedir al segon esglaó ja que la calor feta l’últim mes sols ha evitat la formació de mes gel i sols podem trobar-ne en condicions racó.

En aproximadament 40 minuts estem al peu de la cascada. El racó és maquíssim i sols veure’l et venen ganes d’equipar-te i posar-te a escalar tan aviat com es pugui.

David ens munta 4 vies per escalar ten “Top-rope”, Poli té més experiència però Xavi i jo ens estrenem avui en això de l’escalada en gel.

David muntant una de les vies

Ens passem gairebé 5 hores pujant i baixant i tot i que ens quedem amb ganes de més hem d’anar marxant, ens queden unes quantes hores de cotxe, uns cap a València i altres cap a Barcelona, i no volem que se’ns faci de nit.

Poli donant-ho tot

No podem demanar més del retrobament de l’equip de CiM, un cap de setmana rodó. 

Salut i muntanya!

HIMÀLAIA 2014

El nostre company Poli i el "nostre guia de capsalera" David Pujol estan gaudint d'un meset per les muntanyes de l'Himàlaia. Durant aquest més tenen com a objectiu principal fer dos cims de 6.000m (el Mera Peak de 6.476m, entre ells) i uns quants més  cinc mils per tal d'anar aclimatant-se.

Com que no és fàcil que jo vaja contant tot el que va passant intentaré transcriure la informació que Poli em vaja enviat.

Aquí us deixo les primeres noticies que ens arriben dels nostres companys...

5 de novembre de 2014

Ja estem a l'Himàlaia, quines ganes. Ja des de l'arribada tot és emocionant. La pista on aterra l'avioneta a Luckla és més que impresionant.

Pista d'aterratge de Luckla

La pista fa pujada per a que puguin aturar-se els avions. Si no s'atura cap problema, al final de la pista hi ha un mur que atura tot el que no s'hagi pogut aturar abans. En fi, emocionant com dic...

Escric des de l'entrada al parc nacional del Mera Peak. Ja portem tres dies aclimatant. Anit vam dormir a 4.300m, xo ja haviem pujat a aquesta alçada un parell de cops abans. Es va notant el procés d'aclimatació, el cap em fa bastant mal!!!! 

Avui hem baixat a 3.500m, estem a Cote, és l'entrada al parc i hi ha força gent. 

Ara passarem 4 dies abans d'arribar al camp base del Mera, estem per baix de la seva cara sud-oest i anem per la vall guanyant alçada.

Pujarem abans algun pic de 5.000m per aclimatar.

Estem tenint sort amb la meteo, sols que cap al mig dia la boira sempre ens acompanya, però bé, fa rasco però es pot aguantar.

El millor són els Sherpes, son increïbles, cada cop que aixequen alguna càrrega flipe amb ells.

Nosaltres som un total de 20 persones entre,  portejadors, cuiners, shidar i el sherpa escalador. Porten uns 40/50 kg cada un. Xo els que creuen els valls poden dur fins a 100kg, ja que cobren per kilo.

Als camps ens ho passem bé. Te, relax, llegir, escriure, concert de Els pets,... el David quan més amunt més  divertit està, la qual cosa fa agradable l'aclimatació.

Bueno de moment això és tot. Tenim problemes en la carrega de la bateria perquè fa poc sol i les plaques no funcionen.

Una abraçada des de l'Himàlaia

David Pujol, Poli i el Sherpa d'alçada

David en plena pujada

8 de novembre de 2014

Ens anem aproximant al primer objectiu. Avui hem arribat a Kothe, aldea situada a 4.800m aproximadament. En el meu cas el dolor de cap és quasi constant però soportable, així que de moment anem fent. 

Demà arribarem al camp base del Mera Peak, a 5.400m. Des d'allà intentarem fer l'atac al cim. La idea és sortir cap a les 3h de la matinada i fer cim cap a les 10h del matí. La meteorologia és bona, i les condicions de la neu també, així que som optimistes, encara que ja sabem com van les coses a la muntanya, tot pot canviar en poc de temps així que com sempre, serem prudents. 

L'equip que portem ens estan cuidant molt, mengem molt bé, i tot i que no són les paelles i truites que mengem a casa, no ens podem queixar la veritat.

Com ja us vaig comentar en l'anterior comentari, al·lucino amb la carrega que porten els portejadors,...es admirable la veritat. 

Petits però més durs que una pedra

I van pel mateix lloc per on anem nosaltres com si res,...en fi admirable. 

Continua fent fred però com que l'alçada tampoc és exagerada l'anem aguantant. Ahir quan vam fer el primer cim alt per anar aclimatant (5.026m) el fred era una mica més intens però com us he dit, es pot aguantar bé.

El tema de la dutxa continua estant complicat, per no dir nul. Fem algun invent però amb el fred que fot, les dutxes, per dir-li d'alguna forma són més que ràpides. Però com que tots fem la mateixa oloreta, doncs no ho notem, jejeje...

Les muntanyes són enormes. La cara sud del Mera tindrà uns 2.500m de base i quasi 3.000m d'alçada. Espectacular. El pròxim dia intento enviar alguna foto.

Bueno demà dia de cim si no passa res. Us tinc informats.

18 de novembre de 2014

Tal i com teniem previst, el dimarts dia 9 de novembre vam fer cim al Mera Peak de 6.476m. Tot va anar perfecte, quan tingui més temps us explicaré una mica millor com va anar l'ascensió.

Ahir dia 17 de novembre vam fer el nostre segon objectiu, el Island Peak de 6.189m, que encara que una mica més baix que el Mera, de bastant més dificultat tècnica.

Pujada a Island Peak

Arribant al cim del Island Peak

Cim del Island, amb el Baruntse al darrere

Tot i que els cims són impressionants, no ho són menys els colls que anem passant durant l'aproximació als diferents cims. L'Amphu Laptsa Pass de 5.800m per exemple és espectacular. 

Demà pujarem el Kalapatar Peak, cim que està just davant de l'Everest, amb l'esperança que la meteorologia continuï com tot el viatge i ens deixi veure el cim del món. 

Us aniré contant com acaba tot en pocs dies... Quin viatge, espectacular!!

23 de novembre de 2014

Tal i com us vaig dir passo a detallar-vos una mica millor l'ascensió al Mera Peak. 

Després de dies d’aclimatació on el dolor de cap no ha parat i on hem anant guanyant alçada poc a poc fins als 5400m del Camp Base del Mera, són les 2 de la matinada i som a la caseta que fa de "cuina" dels Sherpes. La nit ha segut mala i no tinc ganes de menjar, el querosè em dona vòmits, així que avui no esmorzaré les xapatis en mel de tots els dies.

És hora de sortir, vinga va marxem a veure si em passa....a les 2:45 ja hi som de camí la Lis, David, Jalou Sherpa i jo, l'Andrew no està bé des d’ahir i es queda a la tenda.

El Mera es un cim llarg i desmoralitzant, sobrepasses innumerables puja i baixa com a dunes que et donen la falsa sensació d’estar a prop del cim.

Desprès de 4h d’ascensió els meus peus no milloren, intento a base de moure’ls  que la cosa millori una mica, el peu esquerre el tinc com una pedra. Quan torno a posar el peu a la bota la sang va passant poc a poc.

Ja es nota el sol, m’oblido dels peus i cap amunt, i es que els ànims del meu amic Edu, el de la Ribera, arriben fins ací en forma d’una clatellada que et posa ferm.

David decideix q m’encordi a Jalou ja que anirem més ràpid i ell es queda amb Lis. Desprès d’una bona estona, sobre els 6.100m li dic a Jalou que no puc més, però veig que David està prop i se que em donarà confiança per pujar.

Quan arriben a la meva alçada em diu que Lis no està per a pujar i la encorda a Jalou per a que baixin, jo em quedo amb David. “Vinga anem” són les seves paraules.

Em marca la respiració, les passes, pensa en positiu, vinga ja hi som...i en menys d’1 h estem a la base dl cim. L’hem d’escalar amb piolet, únic cop que el farem servir en tota l’ascensió.

Cim!! Són les 9:24h del 11 de novembre i allà estem, al CIM, davant les muntanyes més altes de la terra i ara va i no se q dir... boniques, reboniques...res ens quedem bocabadats, gaudint de lo especial del moment, Everest, Lhotse, Nuptse, Cho Oyu tapat el cim,... Però el que més em crida l’atenció és el pilar oest del Makalu, quina línia, com puja cap amunt... simplement espectacular.

Cim del Mera Peak

La baixada? Com totes...llarga, molt llarga. Arribem molt cansats, David ha tibatde la Lis com un campió i jo?? Jo desprès d’haver fet un 6000... jajaja!!

Quan arribem al Camp Base la cosa encara no ha acabat, avui no dormim allà, encara ens queda anar fins a Thundumga i desprès d’unes 15h d’activitat arribem al nostre destí.

Bufff aquí fa pinta d fer molt de fred... són les 2 de la matinada i estem a -8ºC.

Everest

Piràmid de l'Everest

25 de novembre de 2014

Tots els matins a les 7 del matí puntuals Coussan i germà del cuiner (el qual no recordo el nom i no li’l vaig a preguntar més per vergonya), ens desperten amb un: “Good morning Sir”, jajajaja em pixo de la risa, és la nostra alarma, així que tots els matins en aixequem amb una sonrisa d’orella a orella.

Des de la tenda ens fem el primer te del dia.

En aquest viatge veníem a part de a viure les experiències, a veure si érem capaços, amb el permís de la muntanya, de poder escalar pics de més de 6.000m.

Això semblava que seria el més espectacular del viatge, però un dia teníem que creuar el pas d'Amphu Lapsa La, un coll de més de 5.800m d’alçada al qual l’atacàvem per la seva cara sud. Tot eren incerteses en la nord, ja que tenia molt risc d’allaus i sabíem poc d’ella. Donçs bé, el collet ha sobrepassat totes les nostres expectatives.

Sherpes camí del coll de Amphu Lapsa

Comencem el dia amb Coussan i el col·lega a les 5 de la matinada, hem de passar una glacera que al estar a vessant sud són ja terrasses d’enormes seracs, que amb l’atenció que requereixen, els passem bé. 

Els portes passant les terrasses de sheracs

Desprès de 2h d’ascensió per terreny que mai he trepitjat, per una pala de 50m arribem al cim. En un coll que veiem des d’allà, una mica més avall està el nostre equip de sherpes que han pujat amb l’ajuda de les cordes fixes instal·lades el dia anterior.

Pala final a l'Amphu Lapsa

En aquesta primera part ja hem vist que no va a ser un dia fàcil, els sherpes no porten grampons, es posen sacs d’arròs cordats a les botes o cordes passades transversalment. I això són els seus grampons. Cap d’ells porta piolet ni res semblant (por, molta por anem a passar per aquesta gent...). 

La baixada serà increïble, cara nord, es a dir amb molta, molta pendent. Comencen a fer-se graons al gel amb els nostres piolets per no relliscar. Les instal·lacions que es van muntant sobre la marxa són amb estaques i corda fixa que els porters, amb tota la carrega, van agafant a forma de passa mans... Tot transcorre de forma distesa, com si no pugues passar res o estiguéssim al pati de l’escola jugant. Cadascú percep les coses de forma diferent, val, estem d’acord, però tant?

Baixada per la cara nord de l'Amphu Lapsa

Continua la agònica baixada

Som quasi 20 tios allà dalt, la cosa es fa lenta i tensa, els porters van baixant i Jalou amb massa recel va fent de tot, d’allà cap aquí posant estaques, cordes, i baixant petates.  Aquest tio és un cabut dels forts de quartell. Es queden alguns porters amb nosaltres, entre ells Bimala i Portsan, casualment el que porta el meu petate. La cosa es torna perillosa i veiem que les cords no són suficients per a la verticalitat que hi ha. Li dic a David que Portsan va a caure, q no el veig segur, tinc el dubte de si cordar-lo a mi. -“Ni de conya!!”- em contesta, seria molt perillós per a mi ja que seria casi impossible que pugues aguantar-lo si cau en un terreny tan vertical. Li deixo a Portsan el meu piolet i bastó, Bimala ja tenia el de David, el tema està en que no els saben utilitzar.... David em diu, -“com a molt agafa’l de la motxilla”-. I així ho fem... anem baixant poc a poc mentre jo agafant-lo de les nanses del petate i de les seves cordes el vaig frenant. Mentre de la seva boca sols surt –“Thank you, Thank you”-

Bufff, al fi l’ultima rampa i desprès d’unes 6 hores ja hi som a la base.

Baix per fi, camí del campament. Cara sud del Lhotse al fons

No se quin altre "occidental" li tocarà a aquesta gent el pròxim cop que passin per aquest coll, però sincerament, algú podria haver caigut al vuit, no se’m queda bon cos de tot açò.

Xerrem David i jo de comprar grampons però i si els tornen a vendre?? Ells ara estan rient, segurament contant-se la jugada, una bogeria per a nosaltres i tal volta una quotidianitat per a ells...

Hem de dir que a un dels porters li van caure dos petates i una tenda que portava, en la zona de l’ultima pendent, la sort que va tenir es que al dur les carregues tal i com les porten, és fàcil soltar-les i deixar-les anar, si no...

28 de novembre de 2014

Avui toca explicar una mica amb més detall l'ascensió al Island. El dia que us vaig explicar que l'havíem ascendit us ho vaig explicar una mica per sobre, així que allà vaig.

Ja fa dos dies des de que vam creuar el Amphulapsa La i sense quasi descans hi som aquí al Camp Base de l'Island, sabem que dels dos cims serà el més tècnic i això ens "excita" més encara. Encara que de moment toca esperar i les hores al CB són eternes.

Ahir dia 16 vam pujar al Camp d'alçada i David ja va decidir que intentariem el cim des d'allí, millor assegurarem el tir.

Ara som a baix i estem esperant per marxar cap al camp d'alçada, està tot llest per marxar, pugen amb nosaltres Jalou i Coussan, els portejadors faran un porteig amb tendes i un petate per parella i baixaran.

Desprès de dinar quedem per marxar cap amunt, farem vespre/nit al camp d'alçada a 5.500m. La idea és aixecar-se a les 2 de la matinada per estar llestos i a les 3h, començar l'escalada.

El temps ha canviat ja no tenim un dia espectacular, està núvol i fa molt de fred, són les 10:30h i un italià que acaba de baixar del cim diu que estava tranquil·la la cosa, que ahir fou pitjor, esperem que la cosa aguanti.

Demà si tot va bé ja hi serem a Chukung i podrem comunicar-nos amb la familia, que ja fa 1 setmana que no saben de nosaltres.

En 1:30h ens plantem al camp d'alçada, muntem les tendes i al tio David i a mi ens toca la més exposada al fort vent que bufa, si les hores al CB es fan eternes, a 5.500m, dins la tenda i fotent-li el vent, amb la lona de la tenda pegan-te a la cara, sembla que volarem d'un moment a l'altre, aguantarem, però encara són les 14:30h.

Sempre hi han recursos per passar l'estona i ens dediquem a repassar nusos d'escalada, i com sempre amb una bona dosi de rises.

Vinga sopem, ja son les 17h i un hora desprès ja estem al sac, per suposat amb el vent bufant i serà així fins les 22h vaja, vespre ens va donar.

A les 2 ja estem en peu, no veiem cap núvol i ni rastre del nostre company del vespre anterior, sembla que tindrem un gran dia d'escalada.

Comencem com teniem previst a les 3h, desprès d'alguns preparatius, com escalfar les meves botes al fogonet, sortim cap al cim. 

Merda!! Ja duc els dits congelats...serà possible!!

La primera part de l'ascensió transcorre per pedrera amb alguna trepadeta, per moments ens sembla l'aresta Hornli al Cerví, salvant les distàncies clar està.

Sobre les 5h estem davant una curta però afilada aresta de roca on ens encordem per primer cop, entrem ja en feina, ens deixa ja al lloc on ens fiquem grampons i traiem el piolet, vinga va a escalar...dues cordades: David i jo per una banda i Jalou, Lis i Andrew per altra.

Comencem escalant una pala fàcil de neu, molt transitada, tenim varies cordades davant.

Entrem en la zona de seracs, aquesta part abans del gran platò, són pujades i baixades entre seracs i grans esquerdes que anem deixant a esquerra i dreta, així que atents, qualsevol esglai et deixa a Cal Dimoni.

Prompte arribem a la primera corda fixa, "escalem una mica, no? Amb ganes diu David, i clar la cosa es torna més divertida, apleguem al plató i en un obrir i tancar d'ulls estem abaix dels 200 m que ens deixaran a l'aresta cimera.

Bebem i mengem una mica i comencem a escalar...veig passar el primer tram de corda fixa de llarg, mmmmm David te ganes d'escalar!!! I així, sense utilitzar les cordes fixes escalem fins la meitat, el que ens dona major llibertat i ens fa anar més ràpids.

A meitat camí ens enganxem a la corda fixa i jumaregem fins a dalt de forma individual, però la supervisió del jefe està sempre ahí. On tenim als companys? David, es queda pendent d'ells visualment, ara comencen per les cordes fixes.

Miro cap a dalt i tinc dues cordades dalt nostre, penso en aprestar i adelantar-los, el que hem fa pensar en les dues alemanes grans, molt grans, que acabem d'avançar i han estat apunt de pegar-nos una patada i enviar-nos a Katmandhu, que mala llet per l'amor de Déu i once!!!

Però, el fet de poder estar uns segons sols dalt del cim amb la cara sud del lhotse davant em pica i apreto, avenço a la primera i David també, la segona la tinc a uns 5 m, uffff me toca recordar els entrenaments de Javi i apretar molt, però aquests ja hi són a l'eixida del corredor, així i tot ho intento...casi, no arribo.

David es queda pendent dels Australians i jo surto del corredor i per una fina però curta aresta arribo al cim, els dos melons que tenia davant em fan companyia al cim durant eixos segons que volia per mi, però no importa, l'escalada l'he gaudit. Arriba David, abraçada de rigor, fotos, ens mirem el Lhotse imponent, sentim la sensació d'inferioritat davant aquest pepino, com el bebé que des de el terra observa a l'adult, i es que estem davant, casi es pot tocar. En un tres i no res arriben els nostres companys, fantàstic, no van poder fer el Mera i estan molt contents amb aquest cim, més fotos i cap abaix, que comença a ser hora punta al cim i no cabem tots.

La baixada la fem tranquils, després d'un transpeu al qual David m'acompanya pala abaix obligat per la corda, riem sí perquè estem bé, em tindre que mirar eixes baixades jejeje.

Passem les esquerdes, sempre em quedaré bocabadat veient aquestes goles de gel que sembla que no tinguin fons. Continuem baixant de forma senzilla i ràpida ja per terreny de roca, bueno amb els meus dits grossos repicant la puntera de la bota, aquesta serà la tercera ungla que vaig a canviar aquest any, Capoll!!!

Dinaret al Camp Base i cap a Chukung més feliços que Asterix i Obelix amb un porc senglar.

29 de novembre de 2014

Estem ja al final del nostre viatge, l'escalda ja s'ha acabat i hem enviat els petates amb tot el material d'escalada cap a Lukla.

Són dies de relax i de gaudir de l'entorn, la glacera del Khumbu, Everest i els poblets que ens trobarem de baixada com Tengboche i Namche Bazar, poble dels Sherpes. És el que ens espera, però OooooooHhhhh avui toca coll!!!!! I com ja sabeu, en aquest viatge els colls prometen.

Avui passarem el Congmala Pass, que és una recomanble opció per a passar de la vall del Imsa Khola- a la vall del SoloKhumbu, sortint des de Chukung i arribant a Lobuche.

Sortim de Chukung, despedint-nos de tot l'equip de portejadors, i es que ara ja deixem les tendes i dormirem als lodges-

Els primer trams transcorren per sendes que suposo que per allò de tindre ganes a tornar a trepitjar-les prompte em recorda a Espadà o Calderona.....!!! De puta mare avui tenim sortida amb els Tios!!!, i això implica, rialles amb El Corretjer, els comentaris picants de Sancho i sobre tot el magnífic carjillo de Marqués, espera, espera, que els joves també s'apunten, Ferràn i Vicent també estàn.... Desperta, encara estem a lHimalaia, a un altre somni.

L'Ama Dablan ens vigila des de que vam sortir i em recorda on hi som. Aquesta magnífica muntanya ens acompanyarà de forma intermitent fins a dalt.

Ama Dablam vist de Chukung

El Congmala Pass amb els seus 5.500 m, no és difícil, però és molt llarg, de totes formes aquest coll es caracteritzarà per les fantàstiques vistes que ens deixarà la primera part del camí.

Lhotse, Island, Kali Himal, Barumtse, desde la puxada al Congmala Pass

Com he dit l'Ama Dablan, situada a un lloc estratègic de la vall i que el veurem durant molts dies, d'altra banda la cara sud del Lhotse que encara ens vigila i el Nuptse al que ja veiem en tota la seva longitud, el paredon del Barumtse al fons i l'Island al peu del Lhotse, però sobre tot el que ens vigila des de lluny es el Makalu, vaja muntanya, ens encanta, massa pensaments que avui en dia no ens podem permetre passen pel nostre cantó de somnis, i ahí els deixem, hem de ser prudents i realistes.

És fantàstic poder gaudir de l'ascensió d'aquest coll observant tot açò, increïble, no sé si les fotos podrán expresar la realitat però s'intentarà.

Una volta a dalt l'espectacle augmenta, ara ja els veiem tots junts, l'Ama Dablan s'amagava per moments durant l'ascensió i ara se'ns presenta en tot el seu esplendor, però a més a més cap a la part de Gokyo més enllà del pas del Cho La, ens trobem al Cho Oyu altre dels catorze que s'apunta a la magnífica visió.

Nuptse, Lhotse, Island, Barumtse, Makalu des de dalt de Congmala Pass

Però no hem acabat, comença la baixada que es fa llarga però amb bon sabor de boca tot s'aguanta i ho compartim amb els nombrosos yaks que ens trobem, magnífics exemplars de la part alta del Khumbu

Ama Dablam al fons i típics yaks de la regió

Ja quasi estem arribant a Lobuche, sols ens separa la última sorpresa de la jornada, la gran glacera del Khumbu. Fem una pujada i encaixat entre dos enormes caballons és troba el destartalat i enorme glaciar, ens quedem parats, no havia vist res així, la meua escala per mesurar glaceres és la de la vall de Chamonix i de la zona de Zermatt, però açò el meu coco no ho tenia previst, sols creguar-lo ens costara uns 40 minuts de puja i baixa per les pedreres que al llarg dels incomptables anys ha anat arrrossegant i arrossegant.

El Thamserku desde Khumjung

Demà tornaré a gaudir d'aquesta vista en direcció nord cap a Gora Shep, i es que demà si el temps ens ho permet des de el balcó de Kalaphatar veurem l'Everest i tornarem a somiar, segur!

Però avui toca dormir al llit després de 17 dies de tenda i somiarem, clar que somiarem!!!

Quina gran experiència acaba de viure el nostre company. Sols queda donar-li les gràcies per haver anat contant-nos tot el que ha anat vivint, sentint i somiant. Nosaltres, o com a mínim jo, també hem somiat llegint tot el que ens explicava. Quines ganes d'anar-hi. Se que no trigaré molt de temps en trepitjar aquelles muntanyes, no puc ser tan ambiciós com Poli ara mateix, el nivell és un altre, però a la meva forma aquelles muntanyes les veuran els meus ulls. 

Salut i muntanya!!