domingo, 17 de julio de 2011

Gran Paradiso (4.061m) -Mont Blanc (4.808m)

Ascensió al Mont Blanc

Dia 4 (20 de juliol)

Les previssions no són les esperades i lamentablement hem de suprimir la nostra ascensió al Mont Blanc per la ruta dels Quatremil. I tota la zona està igual, la qual cosa ens deixa poques alternatives. 
Avui hem anat a escalar, la veritat que aquí a qualsevol lloc trobes gent en cordes, piolos, etc., el lloc és diu Les Gallards, i aquí la canalla de Chamonix s'inicia en l'escalada... i nosaltres.

Demà clavarem com ens va a l'aresta de Cosmicos, activitat que farem si el nostre amic Thor ens dona no una xicoteta finestra de bon temps per escalar aquesta bonica aresta que va desde la base de l'Aiguille del Midi, fins al telefèric.



Dia 3 (19 de juliol)

Avui ja hem quedat amb el David, Vicent i Jesús, marxen cap a la Petite Aiguille Verte, una clàssica aresta dels Alps.
Agafem el telefèric de les Grands Montets i en menys de 15 minuts ens deixa a 3200 metres d'alçada. 

                                                
La aproximació a la base de la cresta, discorre per terreny glaciar amb vistes espectaculars als glaciars del Argentiere i el glaciar de Tour al esquerra i la Mer de Glace a la dreta.
Trobem molta gent a la cresta i ens obliga a desviar un poc l'escalada, fet pel qual la ruta resulta ser més entretinguda.
Després d'escalar al llarg d'unes 3h, arribem al punt més alt de la cresta, a uns 3500 metres d'alçada. La cresta en tot moment és aérea tenint patis de centenars de metres de caiguda lliure, fet pel qual l'activitat ha resultat més gratificant i emocionant, llàstima de la ventisca que a última hora ens ha fet baixar de forma més ràpida de l'esperada.



 





Dia 2 (18 de juliol)

El dia comença d'hora, a les 3:30 h ens aixequem i després d'esmorçar i agafar forces sortim (4:15 h) cap al cim del Gran Paradiso. Al principi i de nit el camí no és clar del tot, hi ha moltes fites i sembla que cadascuna vagi per lliure, però al final totes van a parar al mateix lloc i l'arribada a la glacera no té més complicació.

Un cop arribem al peu de la glacera i mentres ens posem l'arnes, grampons,... comprovem que al cim ens trobarem amb l'embús típic d'aquest pic. Comencem la pujada per la glacera, no té perdua, a part de tota la gent que va davant nostre i ens va indicant una mica el camí, la traça que hi ha està molt marcada. Després de 3 hores de pujada, a trams molt intensa i altres menys, arribem a l'aresta que ens portarà al cim. Com ja pensavem hi ha molta gent, l'aresta que condueix al cim és molt estreta i exposada així que l'anada i tornada de gens ens dificulta moltissim el nostre pas. 
Després de mitja hora per a fer 20 metres decidim no arribar a tocar la madonna que hi ha al cim i anar-nos-en cap a baix. A 5 metres de la madonna hi ha un pas molt exposat, amb temps i sense tanta gent no té més dificultat però veient que necessitavem molt de temps i un suposava un risc innecessari vam decidir baixar. 






La baixada és molt comoda i en dues hores i mitja estem de tornada al refugi i en una altra hora i mitja més estem al parking. 


Al final el temps ens ha respectat i després de la plutja que ens va acompanyar en la pujada al Vittorio, un dia espectacular ha fet que els cantellers `puguem gaudir d'un primer 4.000 maquissim.


Dia 1 (17 de juliol).

- 11:24 h. Pareix que la climatologia no acompanya als nostres companys. En l’eixida des de Chamonix cap a la vall d’Aosta la pluja es molt intensa, tot i que esperen una millora de les condicions cap a dimecres, la previsió no es massa esperançadora...

Previsió meteorològica

Arribem al camping Gran Paradiso, on deixem la nostra furgoneta i des d'on començarem el nostre cami cap al refugi Vittorio Emmanuele. Com tot el camí de vinguda, la plutja no para i la voira no ens deixa veure més de 200 metres. La idea és pujar al refugi i demà veure si podem sortir o no.
El camí al refugi no té perdua, primer per una especie de pista que va per vora riu i després, passada una construcció del que pot ser sigui un alberg, per una senda molt marcada que arriba fins al mateix refugi Vittorio Emmanuele (2.735 m). 


 
Després de 2h i mitja caminant baix la plutja, arribem al Vittorio. El refugi és molt maco, i el tracte immillorable. 

Ara sols queda la cervesa de rigor, sopar i anar-nos-en a dormir esperant que les prediccions es compleixin i demà sigui un bon  dia.



 

miércoles, 11 de mayo de 2011

Aneto pel corredor d'Estassen (3.403m)

8 maig 2011


Un altre cop el mal temps, com ve sent habitual, en obliga a canviar els plans inicials. Vicent, Poli i jo guiats per David Pujol ens resignem i busquem el cantó bo de la situació, haurem de fer la pujada a l’Aneto en un dia i canviant la ruta prevista però sembla que el bon temps arribarà diumenge i ens deixarà com a mínim intentar-ho.

La nostra intenció era sortir del pont de Cregueña fins el llac de Cregueña, passar pel coll d’Araguells, fer cim d’Araguells i vivac al Ibón de Coronas.  Ascendir l’Aneto pel corredor d’Estassen el diumenge. La baixada seria per la vessant nord , passant pel Portillon superior cap a la Besurta.

Tenia molt bona pinta però el mal temps del dissabte ens obliga a canviar els plans. Al final hem de fer l’ascensió a l’Aneto en un dia sortint del refugi de Coronas, passant pel corredor d’Estassen i tornant pel coll de Coronas.
Al refugi s’arriba per una pista que surt del Pla de Senarta, la pista d’uns 9 km  en estiu sol estar en bones condicions ja que per ella fa el seu recorregut el bus que uneix Senarta amb el refugi de Corones. Ara, a l’hivern, la pista pot estar males condicions degut al continu despreniment de pedres. Nosaltres vam tenir sort, sols algunes petites pedres havien caigut al mig de la pista i vam poder arribar al refugi sense més problemes.

La pujada fins La Platea la fem tota sense veure rastre de neu, són 50 min de pujada on salvem un desnivell de 400 metres. 

A partir d’aquí la neu es fa present i el ritme s’alenteix una mica, la neu caiguda la nit anterior i les elevades temperatures fan que haguem d’obrir traça. 

Un cop arribem al Ibón de Coronas, veiem un grup que es dirigeix cap al coll de Coronas i que han obert una traça que ens servirà gairebé per arribar al peu del corredor.
Altres grups de gent també opten per seguir aquesta traça, tots això si, es dirigeixen al coll de Coronas. 

Nosaltres cap a Estassen. Un cop al peu la veritat és que les condicions de la neu fan que els 60º de pendent del corredor no impressionin tant com ho farien amb un neu molt més dura. 
Fem dos cordades, David i Vicent per un cantó i Poli i jo per l’altre. No cal assegurar-se però prendre precaucions mai està de sobra. David i Vicent porten molt bon ritme i van davant, Poli i jo els seguim.



Un cop dalt del corredor ens esperava una sorpresa, l’aresta cap al pic no és tan senzilla com pensàvem i té un parell de passos complicats. Amb precaució els passem i arribem per fi al cim de l’Aneto. 


Les vistes són espectaculars, el dia ens ha respectat i tot i que hi ha alguns núvols cap a la vessant nord-est, no impedeixen gaudir de les vistes que proporciona el pic més alt dels Pirineus.


Ara sols ens queda baixar, escollim la vessant nord, cap a la glacera del Aneto. Hem de passar llavors el famós Pas de Mahoma. Te un parell de passos complicats però que es passen bé si vas amb precaució. El gel que hi havia a les roques el compliquen una mica i li donen emoció. Un cop superat busquem el coll de Coronas, on la traça deixada pels grups que veiem pujar al matí ens ajudaran a fer la baixada més còmoda. Desprès de tres hores de baixada arribem un altre cop al refugi de Coronas on finalitza la nostra ruta.


Sortida refugi de Coronas.
La Platea: 50 min.
Ibón de Coronas: 2h 40 min
Peu del corredor d’Estassen: 3h 30 min.
Cim Aneto: 5h 30 min
Coll de Coronas: 6h 30 min
Refugi Coronas: 9h 15 min

miércoles, 13 de abril de 2011

Pics Calderón i Javalambre - 10/04/2011

Pics Calderón (1.839 m) i Javalambre (2.020 m)

En aquesta sortida pretenem fer una ruta circular en la que pugem els pics Calderón i Javalambre. El pic Calderón es troba en el límit de província entre València i Terol, i és considerat per molts el pic més alt del País Valencià. El Javalambre és el pic més alt del massís de Javalambre.

Horaris: Pic Calderón: 50 min
              Pic Javalambre: 3h
              Font Matahomes: 4h45min
              Punt final (entre Font Matahomes i font de la Mel): 5h

El punt de partida és un punt intermig de la pista que uneix la Font de Matahomes amb la Font de la Mel. Desde Camarena de la Sierra s’agafa una pista, inicalment asfaltada que surt cap al Sud, passant per davant d’un restaurant i en direcció cap al Balneari i el refugi de Rabada. Després de poc més d’un kilómetre, la pista es desvia cap a l’esquerra direcció al refugi, nosaltres continuem recte. Després d’uns 10 km s’arriba a la font de Matahomes, i trobem indicacions de 2 km a la Font de la Mel. Nosaltres deixem el cotxe en un punt entre aquestes dos fonts.

Sortim caminant per la pista que continua cap al Sud per una xona on el bosc cada cop és més dens. Al poc de passar la Font de la Mel trobem , en una pronunciada corba a l’esquerra un desviament cap a la dreta que nosaltres no seguim. Seguim la pista direcció al Coll del Buey. En una corba a la dreta, ens surt una altra pista direcció Est que tampoc agafem, continuem per la pista principal fins arribar al que sembla un coll completament dins del bosc. Allà una nova pista menys marcada surt a la nostra dreta, direcció NO. 

Agafem aquesta pista que va guanyant alçada de forma suau fins arribar a un nou coll, que és travessat per una pista amb marques de PR. En aquesta pista just davant de la que nosaltres seguíem, hi ha una estaca de PR que ens servirà de guia per a la tornada. Creuem la pista i seguim ascendint pel bosc, ara ja sense ningun tipus de pista ni senda. Quan arribem a la part més alta seguim el cordal cap a la nostra esquerra, passem per sota unes pedres quan el bosc ja comença a clarejar i sols passar-les ja veig el vèrtex geodèsic que m’indica l’arribada al Calderón. 

Des de aquí és veu el Pic Javalambre, a una distància això si molt considerable. Ens falten dues hores i mitja per arribar-hi. A partir d’aquest moment les antenes situades en la part alta del pic seran les que em serviran de guia ja que no hi ha ni pista, ni senda ni cap tipus de marca.

Des de el Calderón tornem pel mateix camí fins el primer coll, on ens sortia la pista menys clara a la dreta. Travessem la pista que puja de la Font de la Mel i seguim direcció Est, pujant la lloma que trobo just davant meu. Un cop dalt de la lloma i ja sense arbres continuo avançant fins una primera depressió, la travesso deixant a l’esquerra un barranc que cau a l’Oest. Recupero novament alçada avançant per l’esquerra del barrant fins arribar dalt d’una nova lloma. Des de dalt és veu una nova lloma, així serà tot el que ens espera fins el Javalambre. Creuem el barranc i seguim direcció N per una mena de vall que acaba en un nou coll. Segueix una nova depressió direcció N.

Caminem de forma intuïtiva ja que no hi ha cap tipus de marca ni senyal, intentem fer el camí més curt sense tenir que perdre i guanyar alçada constantment.
 Arribem al punt on ja és veu el Javalambre, estem a 15 minuts, i sols ens queda una lleu pujada. Decidim no fer el pic perquè se’ns fa tard i com que hem de tornar a aquella depressió per completar el nostre recorregut ens estalviem mitja hora de camí, el pic Javalambre no té res d’especial que ens faci sentir pena per no pujar-lo.

Seguim la depressió que queda al SO de la cima per una mena de vall ample al principi que va tancant-se després fins convertir-se en un barranc. Observem unes torres metàl·liques mig destruïdes que ens acompanyen fins al fons del vall. 

Quan el barranc es torna estret i vertical decidim seguir la línia de torretes que ens porten fins la base del murallon sense ningun problema. Des d’allà i sense deixar de seguir la línia de torretes baixem una pedrera molt fins el fons del vall. Entre pins ara anem perdent alçada ràpidament. Ara si bastant desorientats per la falta de referències avancem direcció NO fins arribar a uns corrals de ramat. De d’allà és veu la Font de Matahomes a la nostra esquerra. Baixem seguint una senda ben marcada que surt dels corrals i que ens deixa en la mateixa font. Ara sols ens queda seguir la pista que uneix les dues fonts on hem deixat el nostre cotxe.
Ruta molt solitària i que ens serveix com un bon entrenament per a reptes més exigents.